En ocasió de la feina que estem realitzant l’equip d’Innopro amb la col·laboració de l’Ismael Abel d’Alias Group, pel Ministerio de la Producción del Perú sobre el model de Parcs Industrials (PI), dedicaré aquest article a fer una reflexió sobre els espais d’Activitat Econòmica (AAE) del segle XXI i la seva relació amb els parcs o polígons industrials propis del segle XX.

Credit Photo: poligons-catalunya.com

EAE i moment històric.

Les activitats econòmiques han estat sempre relacionades amb el model econòmic i social de cada moment històric. A l’edat mitjana, les activitats econòmiques tenien lloc a les zones rurals en una economia predominantment agrària, en la qual la família troncal era el centre de les activitats econòmiques, agràries i ramaderes, i la unitat bàsica de producció. A mesura que es van desenvolupant les ciutats medievals, els artesans i comerciants van ocupant el seu lloc en l’espai urbà, organitzats en gremis que se solen agrupar per carrers o barris. Són el precedent dels actuals clústers que necessiten un espai de proximitat per al seu desenvolupament. És un model econòmic en el qual coexisteixen en un mateix espai, rural o urbà, activitats productives i residencials. En viles i ciutats, aquestes coexisteixen amb les activitats comercials i l’espai públic. Es produeix doncs una barreja d’usos i un àmbit de mobilitat limitat a l’entorn proper.

Amb la primera revolució industrial del segle XIX, es produeix un canvi fonamental: l’aparició de la fàbrica com el nucli central de la producció. Aquesta nova espècie que apareix en l’ecosistema econòmic i social, té uns determinats requeriments energètics i de producció que transformen l’anterior model descentralitzat en un altre centralitzat. L’energia que mou les màquines, i els treballadors que participen en el procés productiu, s’han de concentrar en espais reduïts als que anomenem fàbriques. Aquestes fàbriques s’instal·len al voltant de les ciutats antigues i provoquen un fort desenvolupament del fenomen urbà. Les noves ciutats industrials creixen a un ritme mai vist anteriorment, perquè la població rural es desplaça a aquestes ciutats on es concentra el treball assalariat i els serveis. És el segle XIX dels països industrials.

Amb el canvi al segle XX, apareixen noves tecnologies com l’electricitat o el vehicle a motor que tornen a transformar l’economia en el que es coneix com la segona revolució industrial. Al llarg del segle XX es consolida un nou espai d’activitat econòmica que anomenem Parc o Polígon Industrial. Apareix un nou model energètic descentralitzat, basat en l’electricitat i en el petroli, que determina un nou model de mobilitat i com a conseqüència un nou model de ciutat. Es tracta d’una ciutat dispersa en el territori, amb una distribució d’usos especialitzats, i amb una mobilitat basada en l’ús generalitzat de l’automòbil. El paradigma és la ciutat americana, amb les seves extenses zones residencials i amb les activitats industrials concentrades en territoris fora del nucli urbà.

Transició del segle XX al XXI, un nou model

Hem vist que els espais d’activitat econòmica eren resultat de cada moment històric. Les preguntes que ens hem de fer en ple segle XXI donades les noves condicions d’un nou model econòmic basat en el coneixement i en el marc de la globalització, són les següents:

1-Com es van a transformar els actuals Parcs Industrials propis del segle XX?

2- Quins van a ser les característiques dels nous EAE del segle XXI?

I planant sobre tot això, quin ha de ser el paper dels poders públics i dels agents econòmics davant aquest canvi de paradigma?

La transformació dels actuals parcs industrials

Als països d’industrialització recent com la majoria de països llatinoamericans, és molt probable que coexisteixin la creació de nous parcs industrials amb la transformació dels antics. En qualsevol cas, crec que els nous parcs haurien seguir ja un model del segle XXI saltant-se l’etapa històrica del segle XX. Els polígons industrials, tant si són nous com adaptats, han de millorar sensiblement el seu nivell de serveis per transformar-se en nous EAE del segle XXI.

Els serveis que actualment es van implantant en alguns polígons industrials són:

1- Censos d’empreses, per a un coneixement real de les característiques de les empreses d’un polígon, les seves necessitats i potencial etc.

2- Associacionisme i gestió de serveis comuns

3- Promoció de noves activitats d’interès comú

4- Estudis estratègics, d’interès general com mercats d’exportació o marc regulador

5- Serveis bàsics com aigua, gas, electricitat, transport, etc

6- Serveis avançats com consultoria estratègica, sistemes de qualitat o innovació.

7- Cooperació i xarxes de compres, exportació, serveis comuns, etc

8- Centres de serveis comuns del parc com seguretat, manteniment, jardineria etc

9- Hi ha altres serveis que no són tan comuns en els processos d’adaptació actualment en marxa, però que s’haurien d’incorporar progressivament. Es proposa incorporar nous elements d’alt valor afegit, en particular:

10- I+D, tecnologia i innovació, entre d’altres: projectes col·laboratius de I+D, entre empreses i centres especialitzats, plataformes tecnològiques, plantes pilot i capacitats de pre-industrialització, desenvolupament i validació inicial de producte, consultoria tècnica i d’innovació , projectes de sostenibilitat i eficiencia. Suport al posicionament i participació en iniciatives europees, etc.

11- Col·laboració i iniciativa empresarial: col·laboració logística i en la cadena de valor, internacionalització, desenvolupament de negoci i màrqueting conjunt, suport a la generació i inversió en spin-offs, start-ups i corporate entrepreneurship. Projectes d’atracció d’inversió.

12- Formació i talent: formació i desenvolupament professional dels treballadors i directius, captació i retenció de talent, mobilitat de personal / estudiants entre empresa i centres de coneixement, adquisició d’habilitats per a la innovació i l’emprenedoria.

13- Smart environment (adaptació del concepte de smart cities a entorns no estrictament urbans): mobilitat, qualitat i serveis mediambientals (aigua, sanejament, residus, reg, etc.), qualitat, serveis i equipaments urbans, energia, comunicacions, etc.

Un nou model de ciutat i d’EAE 

Juntament amb el nou polígon industrial amb un alt nivell de serveis com el caracteritzat en l’apartat anterior, es va desenvolupar un nou model d’EAE, segurament resultat de la reconversió d’un sòl industrial obsolet en un model urbà que aporti valor afegit al seu entorn.

En el context global del segle XXI, ciutats i regions estan condemnades a competir a un nivell desconegut anteriorment. Els països desenvolupats, o que pretenen seguir la via del desenvolupament, només tenen com a única forma sostenible de competir, la ciència, la tecnologia, la innovació, el coneixement i la indústria. Mitjançant aquests mitjans han de poder oferir nous productes o serveis de qualitat al mercat global.

Els nous Ecosistemes Innovadors són els espais urbans que agrupen institucions del coneixement, companyies líders en innovació, persones de talent, serveis avançats etc. Aquests ecosistemes innovadors urbans no apareixen del no-res i no és possible crear-los ràpidament mitjançant la simple acció pública i la inversió. No obstant això, hi ha unes condicions mínimes de presència de determinats actors privats i públics, a partir de les quals, es poden promoure polítiques dirigides a la creació i consolidació d’aquests ecosistemes innovadors urbans. En general, el sector públic (administració local, regional, nacional o institucions de recerca i universitats) és l’actor central en la promoció dels ecosistemes innovadors. A partir d’aquest impuls inicial, el seu desenvolupament i consolidació dependran de la participació activa del sector privat i de les accions de partenariat públic-privat

La ciutat moderna, centre de l’economia global, ha de ser diversa i donar cabuda a tota mena d’activitats econòmiques basades en el coneixement com la indústria de baix impacte o els serveis tecnològics. El model urbà propi d’aquests ecosistemes és compacte, dens, sostenible i divers (barreja de residencial, espai públic, comercial, d’activitat productiva i de serveis), una ciutat que s’enfronti a la competitivitat i a la diferenciació, que ofereix oportunitats per al talent i que segueixi sent solvent i resistent en diverses circumstàncies.

La creació i el desenvolupament d’ecosistemes innovadors urbans és complexa, llarga i no exempta de dificultats. Exigeix coherència i harmonia entre molt diverses activitats, relacionades entre si: la planificació urbana, la inversió immobiliària i la comercialització, la ciència i la R+D, els programes públics i les estratègies tecnològiques privades, la tecnologia i la innovació, l’emprenedoria i els nous models de negoci, l’atractiu de companyies líders, la gestió i dinamització de l’ecosistema, el lideratge polític i econòmic, etc. És un sistema complex, per això en diem ecosistema innovador.

En barris de ciutats que poden ser renovats i revitalitzats, o en noves àrees urbanes disponibles per a un desenvolupament equilibrat, les ciutats tenen l’oportunitat de crear àrees urbanes que concentrin talent científic i empresarial, en un entorn urbà atractiu i vital. Un diàleg constant entre les activitats residencials, culturals, econòmiques i de S&T és la base del model EAE. És crucial un diàleg fructífer i coherent entre els aspectes físics (urbanisme, infraestructures, arquitectura), el contingut (empreses, centres R+D, universitats, incubadores, etc.) i les xarxes de relacions durant les fases de disseny, construcció i permanència del projecte.

Des de finals del segle XX s’han vingut proposant diferents teories o models de ciutat propicis al desenvolupament de la nova economia basada en el coneixement. Des de la teoria de clústers de Michael Porter, a la triple o quàdruple hèlix de Erkowitz o la teoria de la classe creativa o de la triple T de Richard Florida, entre d’altres. Totes elles posen l’accent en la importància del fenomen urbà per al desenvolupament econòmic i d’un nou model de ciutat adequat al desenvolupament del coneixement i a la seva transformació en valor econòmic. De tot això resulta la nova ciutat EAE del segle XXI, ciutat compacta amb barreja d’usos, la ciutat del coneixement, digital, sostenible, en definitiva, la nova ciutat on es va desenvolupar el nostre futur.

Paper del sector públic

El paper del sector públic serà fonamental en aquest doble procés que hem dibuixat en les línies anteriors. D’una banda promovent els nous espais industrials, siguin per transformació dels polígons industrials del segle XX, siguin com a nous polígons o parcs industrials per ubicar la indústria competitiva que necessita serveis avançats.

D’altra ajudant, a nivell normatiu i de polítiques públiques, a desenvolupar nous EAE en l’àmbit urbà com a ecosistemes innovadors com els caracteritzats en les línies anteriors. El districte 22@ Barcelona, al costat d’altres espais urbans de les ciutats més dinàmiques del món, és un d’aquests casos i el seu model està actualment en desenvolupament en alguns països. Penso que el cas de Barcelona pot ser especialment interessant per a ciutats de Llatinoamèrica que actualment s’estan plantejant processos de transformació urbana similars. Recomano la lectura del llibre Gestión de Proyectos Complejos (Editorial Piràmide, 2013) on es presenta el desenvolupament i gestió del projecte.

Article de Miquel Barceló