En articles anteriors hem parlat de la complexitat i dels ecosistemes, avui parlarem d’una altra característica de la societat i l’economia actuals: la globalització i el canvi tecnològic.

La globalització, el canvi tecnològic i la nova economia del coneixement són aspectes rellevants de la nova complexitat.

Credit Photo: theguardian.

La globalització accelera el sistema econòmic en el seu conjunt, transforma els sistemes productius en cadenes de valor globals, i supera la lògica dels mercats nacionals i regionals imposant models de negoci oberts que propicien l’entrada de socis i aliats. Els mercats es liberalitzen a tots els nivells (nacional, regional i global), un fet que comporta major competitivitat i major rapidesa dels canvis.

El nou sistema productiu s’estructura ara a escala planetària mitjançant la nova economia en xarxa que ha aconseguit, per primera vegada a la història, tenir més poder d’influència sobre les persones que el que tenen les lleis i regulacions dictades pels respectius governs nacionals als quals aquestes pertanyen. La globalització dóna poder a la xarxa, tant en l’ordre econòmic com en el social.

En aquest marc es produeix un gran increment de la producció i del comerç internacional que va de la mà del desenvolupament del moviment de capitals també a escala global.

A part d’aquests aspectes econòmics, la globalització té altres matisos socials i culturals, com ara els moviments antiglobalització, les migracions, els fenòmens de creixement que representen països com la Xina i l’Índia i els canvis culturals associats, que en aquest article no tractarem en profunditat; no perquè no siguin importants, que ho són molt, sinó perquè cauen fora de l’àmbit econòmic i tecnològic que ens ocupa.

Amb la globalització, els mercats mundials tenen cada vegada una major incidència sobre les decisions de les empreses i sobre el conjunt de les organitzacions. També la revolució industrial va suposar un procés d’internacionalització i una fase de major interrelació entre les diverses economies mundials. No obstant això, ara, amb les economies en xarxa, i gràcies a les tecnologies d’internet, el procés ha pujat un esglaó. No només es produeixen intercanvis a nivell global sinó que el propi sistema productiu funciona de manera integrada a través de les xarxes globals.

Cada empresa es troba situada a una part de la cadena global del seu sector i això comporta uns requeriments de costos i de productivitat als quals ha de fer front si no es vol veure expulsada d’aquesta cadena. Alhora, el mateix concepte de sector escapa a la visió tradicional que teníem fins fa ben poc quan dividíem l’economia en sectors primari, secundari i terciari. De fet, encara hi ha moltes persones que continuen pensant segons l’antic model, tant a l’acadèmia com als mitjans de comunicació. Avui les cadenes de valor integren diferents activitats de producció, disseny, distribució, innovació, marketing, etc que formen part del mateix “sector”. Per no crear confusió proposo parlar d’activitats productives en lloc de sectors. Per exemple, les activitats productives relacionades amb l’alimentació integren des dels productes agrícoles i ramaders fins a la distribució comercial passant per la producció industrial, la logística, la innovació i tot el conjunt ampli de serveis associats a aquestes activitats.

L’aparició i el paper indispensable de les TIC

L’empresa, o les empreses capçaleres de la cadena d’activitat productiva dominen o intenten dominar el conjunt i per això necessiten d’un ús intensiu de les TIC. Les TIC són tecnologies estratègiques sense les quals no seria possible coordinar el complex sistema que representa la cadena, amb milers i milers d’agents que han d’actuar de forma coordinada. Els agents de la cadena guanyen el seu dret a ser-hi sempre que siguin capaços de contribuir a la fortalesa de la cadena a partir d’aportar valor amb activitats basades en el coneixement i la innovació. En el cas de no fer-ho així, l’agent o empresa es pot veure substituït de la nit al dia per un altre agent (o empresa) que ho faci més barat, o més ràpid, o que es trobi més a prop de l’agent que coordina aquella part de la cadena, per posar només alguns exemples.

Posant un exemple del sector alimentari, l’empresa distribuïdora Mercadona domina una part significativa de la cadena de valor del sector a Catalunya. Moltes empreses alimentàries de Catalunya venen una part significativa (en alguns casos pràcticament tota) de la seva producció a Mercadona que és qui fixa preus, marges i altres condicions. Això fa que el marge d’actuació de l’empresa proveïdora sigui molt limitat i visqui amb l’amenaça permanent de ser substituïda o de caure en marges econòmics negatius. El mateix fenomen es produeix a escala global en altres sectors com el de l’automòbil o el de la maquinària de tot tipus. La manera d’escapar d’aquesta dependència és dominar la pròpia cadena com  estan fent empreses del sector de la moda com Mango o Desigual entre altres. Però això no és fàcil i en alguns sectors no és possible sense una innovació radical que situï l’empresa fora de la cadena de valor tradicional.

La sociòloga Saskia Sassen destaca un aspecte de la globalització i les cadenes de valor quan, comparant Catalunya amb Grècia, afirma que a Catalunya “hi ha (tenim) molta producció localitzada, amb històries llargues, sobre les quals hi ha orgull i mercat” (1). Aquest tradició, aquesta cultura industrial innovadora, comporta capacitat d’adaptació a la dinàmica de la globalització.

(1)   Ho podeu veure al llibre de Carles Capdevila, Entendre el món

Article de Miquel Barceló