El passat dia 16 de juny, acabat d’arribar d’un interessant viatge per Xile i Perú, vaig tenir ocasió de participar a València en el tribunal de la Tesi Doctoral que presentava l’Ismael Abel a la Universitat Politècnica de València (UPV). La tesi porta per títol “Sistemes Regionals d’Innovació a Xile: recomanacions i línies de tendència a partir de dos casos d’estudi”. Els directors de la tesi són el Dr. Francisco Mes Verdú de la UPV i el Dr. José A. Belso Martínez de la Universitat Miguel Hernández d’Elx.

Credit Photo: innovacion7x24.com.

En aquest article vull compartir algunes reflexions sobre la lectura de la citada tesi i el seu debat posterior, sobre el viatge d’anada i tornada a València, i també sobre la meva experiència en Sistemes Regionals d’Innovació en general i, en particular, sobre els projectes viscuts a Xile i a Perú.

València i Catalunya 

El primer que a un li ve al capd quan viatja de Barcelona a València anada i tornada amb tren el mateix dia, és el nom dels successius Ministres d’Obres Públiques o de Foment que a Espanya han desconnectat l’anomenat corredor mediterrani.

Solament 7 hores de viatge. És només ignorància o és mala fe o ambdues coses?.

No cal ser molt llest ni haver estudiat molts Màsters sobre economia regional per entendre que aquests dos territoris necessiten estar connectats entre si, a més d’amb Europa, per potenciar el seu desenvolupament.

I que no invertir un euro com han fet uns quants carques durant els últims molts anys és la pitjor corrupció. Ha perjudicat a tots i no veig que hagi pogut beneficiar a ningú.

La integració econòmica d’aquests dos territoris, tots dos dotats amb un teixit de petita i mitja empresa exportadora en amplis sectors econòmics, permetria una activació de la demanda així com la millora de la competitivitat regional en tots dos casos. Al seu torn, és important observar com els dos sistemes regionals d’innovació es complementen clarament donant lloc a la possibilitat de generar intercanvis que potenciïn la competitivitat del conjunt i de cadascuna de les parts.

És coneguda l’estratègia dels successius governs d’Espanya de tornar al sistema radial de Franco, que consisteix a connectar totes les províncies espanyoles amb Madrid per autovia i per tren d’alta velocitat. Aquesta estratègia, que ha comportat l’augment de l’endeutament públic i que ha contribuït a agreujar la crisi econòmica, ens ha estat venuda pel nacionalisme espanyol com “la gran estratègia” que ha permès la vertebració d’Espanya.

El corredor mediterrani, vital per a les exportacions espanyoles a Europa, o la connexió entre Euskadi i Catalunya no han estat prioritats polítiques i més aviat s’han considerat amenaces a una determinada visió unitarista d’Espanya. Els resultats econòmics i polítics són evidents. Proposo tipificar aquest tipus de no-actuacions com a delicte en el codi penal i amb efectes retroactius. Alguns que encara no han anat a la presó per lladres, anirien per incompetents.

La tesi del Dr. Abel 

A partir dels treballs sobre Sistemes Regionals d’Innovació (SRI) realitzats per l’Ismael Abel a les regions xilenes de Biobío i de Valparaíso, a iniciativa del govern de Xile, es presenta un marc conceptual sobre SRI que és aplicat a aquestes dues regions. Al final es presenten unes conclusions i es proposen possibles noves línies de recerca sobre el tema. La tesi comença amb un interessant Marc Conceptual en el qual es presenten les diferents teories i aportacions realitzades per diferents autors sobre els SRI.

En la introducció el Dr. Abel afirma: “La implantació al territori de centres i institucions orientats específicament per al desenvolupament d’iniciatives innovadores facilita la col·laboració i la cooperació entre empreses i organitzacions. L’àmbit regional es converteix en el marc en el qual es produeixen les interaccions entre els diferents elements del sistema, se succeeixen les relacions, emergeixen les sinergies i es crea valor afegit que es transforma en competitivitat del territori, convertint-se en un valuós capital social”.

L’autor destaca aportacions d’autors com Asheim i Isaksen (2002), Wolfe (2003), Tödtling i Kaufmann (2001) i Quevit i Van Daurin (2001) entre uns altres, que consideren que totes les regions tenen un SRI encara que amb característiques diferents, distingint en aquest sentit entre regions fortament innovadores d’altres menys innovadores com les regions industrials, les trucades perifèriques, les rurals o les regions en transició. En totes les regions hi ha recursos endogens que interactuen entre si com a sistemes dinàmics que poden analitzar-se i potenciar-se a partir de polítiques públiques que tinguin en compte les característiques específiques de cada SRI.

La tesi té com a objectius l’anàlisi dels recursos i característiques dels territoris analitzats, amb les seves organitzacions i les seves dinàmiques relacionals per determinar la seva influència en la generació i intercanvi de coneixement i innovació.

Es tracta d’analitzar els factors determinants que defineixen el potencial innovador de les regions i, per tant, el seu potencial competitiu. Per a les regions de Biobío i de Valparaíso, l’autor analitza quatre variables que determinen el seu potencial innovador:

1. Anàlisi de l’entorn econòmic regional mitjançant les variables més significatives.

2. Anàlisi de la demanda d’innovació per part de les Pimes.

3. Identificació de les institucions públiques i privades de la regió i la seva orientació cap a la transferència de coneixement i innovació.

4. Capacitat d’absorció per part de les empreses i institucions del coneixement.

A partir del diagnòstic de cada regió, s’han de definir i aplicar les polítiques regionals d’innovació que reforcin el potencial dels SRI que juguen un paper fonamental en la potenciació de les capacitats endògenes, la qual cosa permet el desenvolupament de capacitats competitives a nivell global. Del Sistema Regional a l’economia global, aquest és el recorregut que ha de tenir qualsevol política dirigida a reforçar els respectius SRI.

D’altra banda, l’autor afegeix que les polítiques regionals d’innovació han de contemplar diversos nivells simultàniament. El nivell “micro”, format per persones, empreses i organismes, i el nivell “meso”, format per l’anàlisi de l’entorn, els ecosistemes i les regions. Així mateix, destaca que el concepte de SRI neix de dos cossos de teoria diferents, el primer es basa en els Sistemes d’Innovació, mentre que el segon tindria el seu origen en la tradició de la Ciència regional.

Quant al primer, el concepte de Sistemes d’Innovació s’ha construït sobre les teories evolucionistes de canvis econòmics i tecnològics que considera la innovació com un procés social i evolucionista (Edquist, 2004). La innovació es veu estimulada per molts actors i factors tant interns com a externs a les empreses (Dosi, 1998). Aquesta visió social de la innovació es basa tant en els processos d’aprenentatge interactius entre diverses àrees d’una empresa com en les col·laboracions amb agents externs representats per altres empreses, centres de coneixement i altres agents. És el que avui anomenem innovació oberta.

Quant al segon, el punt de vista de la ciència regional es basa en l’ambient soci-institucional on sorgeix la innovació. Així, des del punt de vista regional, la innovació es localitzaria en processos integrats localment, destacant el paper de la proximitat i els beneficis derivats dels avantatges per la localització i la concentració espacial. D’aquí la importància que la ciència regional assigna a les comunicacions entre els agents regionals i al paper de les inversions en infraestructures físiques.

Un SRI és doncs un sistema complex i dinàmic, format per multiplicitat d’actors que interactuen en un territori. Les polítiques públiques basades en la col·laboració dels diferents agents, poden afavorir la dinàmica d’interacció d’agents augmentant progressivament la complexitat del SRI.

La potenciació dels Sistemes Regionals d’Innovació 

Mitjançant acords entre el sector públic i el privat es poden dissenyar plans d’acció que, partint d’un diagnòstic realista de la regió, permetin identificar els punts forts i febles, les oportunitats i amenaces, a partir de les quals es puguin definir els reptes de la regió per al seu desenvolupament econòmic. Amb els reptes definits, es pot passar a identificar els objectius estratègics i operatius, el conjunt d’accions i el quadre d’indicadors corresponent. Es tracta doncs d’un pla estratègic, com el que indicàvem en l’article 2 “Algunes reflexions sobre estratègia” dedicat al llibre Good Strategy, Bad strategy de Richard Rummelt.

Aquest procés que sembla tan raonable i fàcil de dur a terme, topa en molts països amb importants resistències o dificultats que són producte d’errors en els plantejaments o en les formes i instruments d’execució d’aquestes polítiques territorials.

Entre aquests possibles errors o defectes crec important destacar:

1. La síndrome de el “me-too” o del “silicon something”: moltes regions i ciutats de tot el món han volgut ser el “nou Silicon Valley” o la “nova Boston” del seu país, sense ser conscients de si els seus actius reals i el potencial dels seus agents ho permetien. Per exemple, a Europa s’han intentat promoure més de 100 “Bio regions” la gran majoria de les quals han fracassat després de gastar ingents quantitats de diners públics, sigui de la regió, de l’estat o de la UE. També s’estima que unes 150.000 Comunitats regionals o locals (Bearing, 2013) haurien promogut uns 3 clústers en mitjana amb un total de 450.000 projectes o iniciatives de clústers dels quals només un 10 % sobreviu al mercat internacional. La majoria d’aquestes iniciatives fracassen amb el que sembla recomanable no llançar-se a aquest tipus de projectes sense que existeixin les condicions per a això. La nova metodologia RIS3 de la UE pot ajudar a evitar aquests errors.

2. La cultura de la pedra: bona part dels recursos FEDER de la UE invertits durant els últims decennis a Europa s’han destinat a edificis o a infraestructures públiques diverses. Del conjunt de les Polítiques de Cohesió (FEDER, Fons de Cohesió i Fons Social), Espanya ha rebut en el període 1986-2013, més de 150.000 milions d’euros, i en l’últim període 2007-2013, Espanya ha estat el segon receptor després de Polònia, amb 37.217 milions d’euros, sobre un pressupost de la UE total de 347.000 milions d’euros. Tenint en compte que els fons de cohesió solen finançar com a mitjana un 50% de la inversió total, això significa que durant els últims trenta anys, a Espanya s’hauria destinat a política regional una inversió total d’uns 300.000 milions d’euros. La major part d’aquesta inversió s’ha dedicat a la construcció d’edificis i d’infraestructures com l’AVE, autovies, etc, però no a reforçar els SRI com els entenem avui dia i s’han presentat més amunt. Tampoc s’han articulat eixos estratègics com el del Mediterrani ni s’ha reforçat l’economia del coneixement. S’ha perdut doncs una gran oportunitat històrica.

3. Les fàbriques de fum: És el cas de el “Fluff” de Rummelt del citat article. Aquest autor diu que algunes persones utilitzen “Sunday words” o paraules “inflades” i innecessàriament complicades que un auditori normal no entén però que porten al auditoria a pensar “aquest paio sap molt”. Sovint utilitzen paraules com “Smart” (avui tot ha de ser smart, des d’una ciutat fins a un telèfon o una caixa) o “growth” o “ecosystem”, paraules que, de tant usar-se, acaben perdent el seu significat. S’utilitzen conceptes esotèrics per oferir la il·lusió d’un pensament d’alt nivell quan en realitat es tracta d’un pensament que no té cap sentit ni cap efecte pràctic sobre el territori. Per evitar aquests errors, s’haurien de realitzar preceptius i sòlides anàlisis cost-benefici, establir quadres d’indicadors de resultats i avaluar regularment aquests resultats.

4. Problemes de gobernança: Quan a Europa s’afirma que la nova estratègia regional d’especialització intel·ligent RIS3, passa per la participació activa dels membres de la quàdruple hèlix, això significa que no només han de participar tots en la formulació de la seva estratègia, sinó que aquestes polítiques s’han d’executar mitjançant models de gobernança que permetin aquesta participació diversa pública i privada. I aquí tenim diversos problemes. El primer problema és que les agències públiques regionals no estan habituades a aquestes formes participatives; s’han de reformar aquestes agències amb tota urgència, com ja hem afirmat en diversos articles ( veure articles 3 i 5 Algunes reflexions sobre promoció econòmica. Parts 1 i 2). El segon problema pot ser més difícil perquè es tracta d’un element cultural: no existeix la cultura de la cooperació públic-privada. Per desgràcia, la desconfiança mútua basada en anys de desacord no permeten pensar que aquest problema es resolgui en poc temps.

5. Els límits de la política o de la burocràcia: en general, ni la classe política dels països llatins és escollida amb criteris de meritocràcia ni les administracions públiques són exemple d’eficàcia i d’honradesa. El prestigi social dels uns i els altres no se situa a nivells molt elevats, com seria el cas dels països escandinaus o d’altres països del centre i del nord d’Europa. Aquesta situació de fet és un fre evident a la possibilitat de dissenyar i d’aplicar polítiques regionals com les que estem comentant a favor dels respectius SRI.

6. Falta d’enfocaments sistèmics: ho hem explicat en els articles 6 i 9 sobre Ecosistemes Innovadors. En la societat líquida actual, els problemes estan associats a sistemes cada vegada més complexos i ja no ens serveixen les solucions simples, o simplistes, pròpies de la cultura industrial. Per fer front al repte de promoure l’emprenedoria en un territori hem d’entendre i ser capaços d’operar en un complex ecosistema emprenedor format de molts elements que interactuen i canvien a gran velocitat. Necessitem altres eines metodològiques i altres nous models conceptuals per entendre i aplicar polítiques de reforç dels SRI.

7. Individualisme empresarial: L’historiador Carles Pi i Sunyer referint-se a la revolució industrial a Catalunya, destacava dos dèficits importants de l’economia catalana del segle XIX. Un era la incapacitat d’aconseguir un nivell tècnic autòcton i l’altre la incapacitat de separar “l’individualisme feroç dels homes d’empresa”. No sé si això ens recorda alguna cosa. També el polític de la Lliga Francesc Cambó va dir que l’individualisme català era un dels principals defectes per al desenvolupament de la nostra indústria. Carles Pi i Sunyer assenyalava la influència de determinats vicis psicològics catalans davant la iniciativa empresarial: enveja, recel, desconfiança …, que porta a un caràcter econòmic recelós, atomitzat, inestable, rudimentari i desarticulat. D’aquí la dificultat de treballar empresarialment amb mentalitat de societat anònima. Encara avui aquest individualisme és un dels defectes per poder potenciar el SRI de Catalunya, i suposo també d’altres regions com València. 

Conclusió final: davant el panorama anterior, un té diverses opcions: emigrar, jubilar-se i abandonar la batalla per impossible o, malgrat tot això, lluitar per canviar les coses i treballar per millorar les condicions del nostre SRI i per tant les condicions de vida dels nostres conciutadans. Jo ja he triat, ens animem? Yes we can!!!

Article de Miquel Barceló