En el passat articulo del mes de juny 2015 (24. Reflexions en ocasió d’una tesi doctoral sobre Sistemes Regionals d’Innovació, SRI), dedicat a la tesi sobre SRI presentada pel Dr. Ismael Abel en la Universitat Politècnica de València, afirmàvem que en totes les regions hi ha recursos endogens que interactuen entre si com a sistemes dinàmics que poden analitzar-se i potenciar-se a partir de polítiques públiques que tinguin en compte les característiques específiques de cada SRI. Un Sistema Regional d’Innovació és un sistema complex i dinàmic, format per multiplicitat d’actors que interactuen en un territori.

Credit Photo: ec.europa.eu.

Afirmàvem que les polítiques públiques basades en la col·laboració dels diferents agents poden afavorir la dinàmica d’interacció dels mateixos augmentant progressivament la complexitat del SRI. Destacàvem finalment que en molts països es produïen importants resistències o dificultats, producte d’errors en els plantejaments o en les formes i instruments d’execució d’aquestes polítiques territorials. Entre aquests errors destacàvem la síndrome del “me-too” o de el “silicon something”, la “cultura de la pedra”, “les fàbriques de fum”, els problemes de gobernança, els límits de la política o de la burocràcia, la falta d’enfocaments sistèmics o l’individualisme empresarial.

Malgrat això, la conclusió final, potser una mica voluntarista, era que calia lluitar per canviar les coses i treballar per millorar les condicions dels nostres SRI i, com a conseqüència, les condicions de vida dels ciutadans.

Ara dedicarem el present article a comparar aspectes de diferents SRI d’algunes zones del món. No per copiar, no és possible ni convenient (seria caure en l’error del “me too”), sinó per aprendre i saber adaptar algunes de les lliçons apreses a la pròpia realitat.

Europa:

S’estima que més de 100 regions europees han apostat durant els últims anys per ser bioregions de referència internacional. S’han dedicat milers d’euros de les arques públiques a aquesta aposta que s’ha revelat impossible i que, com a tal, només ha donat resultats positius en una petita minoria de les regions implicades.

Aquestes iniciatives fracassades reuneixen tres condicions que ens han de moure a la reflexió.

La primera és que la decisió d’inversió sovint s’ha pres sense cap mètode més o menys rigorós de planificació i sense cap avaluació cost-benefici. No és solament que l’anàlisi no hagi estat rigorós, és que en la majoria de casos no ha existit. La seqüència de la “presumpta decisió” seria tal que així:

Un ministre o ministra regional anuncia pomposament la brillant idea, la societat civil corresponent no manifesta cap oposició ni comentari crític algun i tot seguit apareix en portada de la premsa de referència de la regió, una entrevista al tal ministre o ministra amb un titular com el següent: “La nostra regió serà líder mundial en nanotecnologia” al que solament faria falta afegir “perquè ho dic jo”. I, llastimosament, tots, polítics i ciutadans, ho celebren aliens al cost de tot tipus que aquesta mala decisió els reportarà.

La segona és que ningú s’ha plantejat establir les més mínimes condicions de gobernança que assegurin la participació dels agents i la capacitat de gestió efectiva i eficient del programa corresponent. La tercera és que no hi ha hagut cap eina de seguiment i avaluació (monitoring) de recursos, accions, resultats i impacte al territori. Ningú fa cap seguiment, ningú és responsable i no se sap què ha passat. Si t’he vist no m’en recordo i a tu et vaig trobar al carrer.

La nova estratègia RIS3 (veure article número 7) de la Unió Europea té per objecte principal intentar evitar aquestes situacions obligant a les regions europees a formular la seva estratègia d’especialització intel·ligent, seguint criteris i metodologies concretes i presentant aquestes estratègies a la UE per a la seva aprovació. En cas contrari, les regions implicades no podran accedir als diferents fons de la política de cohesió com els fons regionals FEDER o el Fons Social Europeu. Esperem que aquest procés, iniciat en el període pressupostari 2014-20, representi un canvi significatiu per a les regions europees i que doni com resultat una millora progressiva dels respectius SRI.

EUA: vegem els casos de Seattle i del MIT a l’àrea de Boston. En realitat no pot parlar-se d’un SRI dels EUA lloc que existeixen situacions i realitats tan diverses com existeixen a Europa. D’altra banda, a EUA, la política regional correspon als estats i a les ciutats i no al govern federal que incentiva la R+D, la innovació i la indústria a partir de programes nacionals que transcendeixen la lògica dels estats. Per això ens limitarem a presentar dos flashos corresponents a dues ciutats o regions metropolitanes, una situada a l’est, Boston i una altra a l’oest, Seattle.

El cas de Boston, i més concretament de l’entorn territorial i funcional del MIT ja ho varem presentar en l’article 6 dedicat als ecosistemes innovadors. Dèiem:

“L’anàlisi de l’ecosistema innovador de l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) a Boston resulta molt interessant per al nostre país, tant per la seva creixent complexitat com pels seus resultats econòmics. En l’anàlisi s’observa la presència de factors destacats com la multiplicitat d’actors, la seva interacció i el fet que per a cada etapa de la cadena de valor del coneixement (des de la recerca bàsica i aplicada fins a una empresa establerta, passant per la valoració comercial, la creació de “spin-offs” i el seu creixement) existeixen les funcions i serveis apropiats que recolzen i faciliten el procés en el seu conjunt”.

“Un estudi publicat per la prestigiosa Fundació Kauffman al febrer de 2009, indica que gràcies a aquest ecosistema innovador s’haurien creat 25.800 empreses actualment actives fundades per ex alumnes del MIT, amb una ocupació al voltant de 3,3 milions de treballadors i unes vendes anuals de 2 bilions de dòlars, xifra superior al PIB espanyol, produint l’equivalent a l’onzena potència econòmica del món “.

I afegíem:

“Sembla clar que amb l’objectiu de poder definir possibles accions que ens permetin avançar en la configuració d’autèntics ecosistemes innovadors, una anàlisi comparada d’aquests rics ecosistemes pot ser d’interès per al nostre país. En aquest sentit, és important insistir en la importància de la multiplicitat d’actors involucrats en l’ecosistema, actors que també existeixen (universitats, centres de recerca, centres tecnològics, parcs científics, parcs empresarials, institucions públiques amb vocació pro-activa) al nostre país. Però més enllà de la presència d’aquests actors (i d’algunes limitacions en el seu disseny i operativa), l’aspecte més rellevant perquè puguem parlar d’un veritable ecosistema innovador es troba a definir les seves funcions en relació amb el conjunt i a aconseguir una adequada interacció entre ells”

En el cas de Seattle vegem dues imatges que reflecteixen el canvi produït en pocs anys:

En els anys 70 la ciutat de Seattle situada al nord-oest dels EUA era una ciutat en declivi, que un anunci il·lustrava de manera gràfica indicant que l’últim a sortir apagués la llum. Alguna cosa semblat al que avui ocorre a Detroit o en altres ciutats del món que no han sabut passar de ciutat industrial a ciutat del coneixement i de la innovació.

Actualment Seattle és una de les ciutats amb una economia més dinàmica del món: com diu la imatge següent, ciutats com Seattle tenen èxit mitjançant una gestió intel·ligent atraient talent, institucions i persones que s’eduquen i s’ocupen entre ells i construint ecosistemes innovadors sostenibles. En definitiva potenciant els seus respectius SRI o ecosistemes urbans innovadors.

Xile i Perú: grans oportunitats. Es tracta de dos països amb un gran potencial de creixement basat en les seves actuals polítiques públiques per potenciar les activitats de més valor afegit, partint dels seus respectius actius tangibles i intangibles. En tots dos països els recursos naturals han jugat un paper fonamental en el seu desenvolupament recent. La mineria, l’agricultura, la pesca i altres recursos naturals han estat el nucli central de les seves activitats econòmiques i de les seves exportacions.

Però tots dos països s’han adonat que, sense abandonar els seus sectors tradicionals, havien d’afegir valor a aquestes activitats i generar nous sectors d’activitat de més valor afegit.

A Xile mitjançant l’impuls de CORFO (agència pública de promoció de l’economia i la innovació) a nous sectors econòmics, a partir de les estratègies regionals d’innovació desenvolupades durant els últims anys. A Perú mitjançant l’aplicació de les mesures contingudes en el Pla Nacional de Diversificació Productiva (PNDP) aprovat pel govern i impulsat pel Ministeri de la Producció.

A Xile, CORFO és l’agència del govern que té per missió: millorar la competitivitat i la diversificació productiva del país, a través del foment a la inversió, la innovació i l’emprenedoria, enfortint, a més, el capital humà i les capacitats tecnològiques per aconseguir el desenvolupament sostenible i territorialment equilibrat. CORFO desenvolupa les seves activitats a través de diferents programes, molts d’ells dirigits a l’enfortiment dels SRI.

A Perú, el PNDP parteix de la idea que l’economia peruana necessita identificar i impulsar noves activitats productives que siguin motors addicionals del creixement i promoguin una major diversificació econòmica, que permetin reduir la seva vulnerabilitat externa, millorar el seu rendiment i maximitzar les seves possibilitats de sostenir altes taxes de creixement econòmic en el llarg termini. S’estructura en tres eixos estratègics: a) promoció de la diversificació productiva; b) adequació de regulacions i simplificació administrativa, i c) expansió de la productivitat.

En relació amb l’enfortiment dels SRI de Perú, destacaria dos programes específics que actualment estan en ple desenvolupament:

 a) El Programa de promoció d’una xarxa nacional de Centres d’Innovació Tecnològica (CITES), a fi de proveir serveis d’assessoria especialitzada per a l’adopció de noves tecnologies i el compliment d’estàndards i millora de la productivitat de les Mipimes.

b) El Programa de promoció de la implementació de parcs industrials per facilitar l’accés ordenat dels productors a una zonificació industrial amb baixos costos de béns arrels, així com a serveis públics de millor qualitat i menor preu (banda ampla, electricitat). En aquest sentit s’ha presentat el nou model de Sistema Nacional de Parcs Industrials i Ecosistemes Productius de Perú, en el qual tinc l’oportunitat de participar, que es troba en plena fase de desenvolupament en diferents regions del país.

(Veure: http://www.produce.gob.pe/images/stories/Repositorio/presentaciones-ghezzi/PAE-PERU.pdf).

Algunes conclusions: avui dia, a tot el món, països i regions estan intentat potenciar els seus respectius SRI, amb formes i continguts diversos però amb algunes característiques comunes, entre les quals podríem destacar:

a) Partenariado i complicitats públic-privades. La quàdruple hèlix, formal en el cas d’Europa, informal però efectiva en altres casos, permet fer front al repte de la competitivitat global dels sistemes productius regionals.

b) Potenciar estratègies d’especialització intel·ligent (“smart specialization”) en el sentit del RIS3 de la UE, la qual cosa significa destinar els recursos públics i privats a aquelles activitats que reuneixen les condicions de partida per fer el salt a la competitivitat internacional mitjançant l’activació del seu potencial innovador. És el cas de la pesca a Perú o de les indústries culturals en Valparaíso.

c) Per potenciar els sectors estratègics és necessari crear plataformes d’atracció i fixació del talent internacional.

d) Un element essencial és la potenciació del sistema educatiu a tots els nivells, per generar talent que pugui desenvolupar les seves capacitats al propi país sense que aquest hagi de veure’s obligat a emigrar a altres regions. Competència entre països i regions.

e) Capacitat de dissenyar projectes concrets realistes i efectius, foment de la cultura del projecte.

Article de Miquel Barceló