Bloc

32. Creativitat, innovació i Stefan Zweig. Miquel Barceló, 16 agost

La creativitat com a font d’innovació. Si recordem les diferents definicions que hem anat veient sobre innovació, particularment les que destacàvem en l’article número 15, i les intentem reduir a idees clau destacaríem: crear nous recursos, adaptar recursos existents, crear riquesa, crear un canvi, procés que transforma una idea en valor pel client, crear beneficis per a l’empresa, generar un flux constant d’innovacions, etc. Si volem sintetitzar encara més aquestes idees clau les podríem concentrar en dos conceptes: procés sistemàtic i acte de creació. Gestió i creativitat.

Credit Photo: Time.com.

Credit Photo: Time.com.

Gestió perquè el procés d’innovació no és només el resultat d’una idea brillant formulada per una persona individual. Com hem vist en articles anteriors, i particularment en els números 18, 26 i 30, la innovació es gestiona de forma sistemàtica mitjançant metodologies concretes que permeten transformar les idees en projectes transformadors.

Por tanto, innovación es sinónimo de gestión, de metodología y de proceso sistemático y continuado que implica al conjunto de la empresa y, eventualmente, a otros agentes externos.

Per tant, innovació és sinònim de gestió, de metodologia i de procés sistemàtic i continuat que implica al conjunt de l’empresa i, eventualment, a altres agents externs.

Creativitat perquè el procés d’innovació significa la creació d’alguna cosa nova que abans no existia. L’acte creatiu està ineludiblement en el centre del procés d’innovació perquè sense ell és impossible crear res de nou; amb els processos sistemàtics podem administrar una empresa. Però perquè aquesta es constitueixi com una font contínua de riquesa i de valor per al client, hem d’introduir la creativitat en el nucli dels processos sistemàtics que la defineixen.

Què creativitat?, de quin tipus de creativitat estem parlant?, de la d’un poeta, un músic o un escriptor? , de la d’un científic o un enginyer ?, de la d’un artesà o un agricultor? , de la d’un emprenedor ?. Tots ells intenten crear una cosa nova que abans no existia, tots ells són creadors. Per què se sol assignar un valor i un reconeixement social diferent als actes creatius segons siguin l’àmbit o la disciplina? El coneixement, la creativitat, la innovació són elements de l’acte creatiu que desenvolupen milions de persones cada dia arreu del món. Vegem alguns aspectes sobre com ha estat tractada la creativitat des del món intel·lectual.

C.P.  Snow en la seva obra “The Two Cultures”, les dues cultures, manifesta la seva sorpresa quan en nombroses reunions amb persones considerades cultes segons els estàndards de la cultura tradicional, aquestes es refereixen a la suposada incultura dels científics. I davant d’això afegeix: “Una o dues vegades m’han provocat i he preguntat als que estaven presents quants d’ells podien descriure la Segona Llei de la Termodinàmica. La resposta va ser freda, i també negativa. I no obstant això, el que jo preguntava pot considerar-se a l’equivalent científic de “¿ha llegit vostè alguna obra de Shakespeare?”. Les persones considerades cultes i creatives segons la cultura tradicional, en el fons ignoren bona part de “les altres cultures”. En realitat són ignorants que ignoren la seva pròpia ignorància. Poden ser creatives dins la parcel·la cultural però no ho són en sentit ampli.

D’altra banda, el gran pensador i humanista George Steiner manifesta la seva opinió sobre l’acte creatiu: “el misteri de la creació és el que m’ha fascinat tota la vida”. I afegeix que l’acte de crear és profundament diferent de la més brillant de les opinions. Quan realment creem alguna cosa nova i quan ens limitem a emetre només opinions ?. Per brillants que siguin, amb elles no demostrem la nostra capacitat creativa.

Segons Steiner, “La meravella dels grans creadors és una cosa que simplement no entenem”. L’acte creatiu seria doncs una cosa màgica que escapa a la nostra comprensió i per tant contrari a tota idea de gestió de metodologia o de sistemàtica. No obstant això, Steiner també manifesta els seus dubtes, i afegeix que potser el misteri s’explica per l’existència de les metàfores i per l’habilitat de connectar regions desconnectades de la ment humana. Podem ajudar a activar aquestes connexions ?, potser podem fer-ho mitjançant la sistemàtica ?, és a dir, mitjançant metodologies adequades a cada cas ?. Insistirem en la creativitat i les regions del cervell en un proper article.

El mateix Steiner en la seva obra Fragments (2013), afirma que: “… .la creativitat de primer ordre, que sovint es compara metafòricament amb la creativitat divina, no es pot comprendre i, encara menys, predir”. Serà que la creativitat que alimenta la innovació no seria de primer ordre ?. Qui determina aquestes categories creatives ?, què seria de primer ordre i què de segon ordre ?. En aquest llibre, Steiner parla de lleons i de ratolins, sent els primers els creatius de primer ordre i els segons la resta de la humanitat entre els que ell mateix es col·loca. Aquest discurs entronca amb la idea de creació i geni creatiu. És això així en la creació que porta a la innovació ?, només el geni pot crear i, per tant, innovar ?.

Per aprofundir en aquest tema, acudirem també a un dels escriptors més creatius de la història de la literatura, ens referim al meu admirat Stefan Zweig al que ja he citat en alguna altra ocasió. Zweig es refereix al “acte diví de la creació, en virtut del qual sorgia una cosa nova del no-res”. L’acte creatiu és doncs una cosa màgica i meravellós (Steiner), diví (Zweig) però al seu torn a l’abast d’uns (pocs) éssers humans tocats d’aquesta gràcia divina, màgica i meravellosa. Partint de la visió de Zweig, es derivaria que si volem innovar en una organització, o bé trobem algun d’aquests “lleons” meravellosos o no hi hauria res a fer. Això és així, o és al contrari possible que qualsevol organització pugui, amb els suports adequats, ser creativa i innovadora ?.

Zweig en la seva obra “El misteri de la creació” distingeix però entre dos tipus de “lleons” creatius, i aquesta distinció pot ser que ens permeti connectar amb el nostre concepte d’innovació. L’autor comença afirmant: “De tots els misteris de l’univers, cap és més profund que el de la creació”. En aquest sentit l’acte creatiu seria un miracle que realitza  “… un home o una dona”. Seria doncs un acte individual. Però, Zweig es pregunta, “… ..¿com va realitzar aquell home aquest miracle ?. Portant a terme simplement aquell acte diví de la creació, en virtut del qual sorgia una cosa nova del no-res “. I posa com a exemples un músic, un pintor o un poeta com paradigmes del geni creatiu. Entre els exemples no es compten ni un científic ni un enginyer ni un artesà.

I afegeix: “Com pot succeir tal miracle en el nostre món, que sembla haver-se tornat tan mecànic i sistemàtic?”. Som a l’any 1940, en plena segona revolució industrial, en un món dominat per la mecànica i la sistemàtica productiva, sinònims per a l’autor de falta de creativitat. És el món taylorista i fordista que està realitzant una revolució de la productivitat, única a la història de la humanitat, a partir de la sistemàtica i dels mètodes i temps aplicats al procés industrial. Van ser Taylor i els seus deixebles creatius ?, van crear alguna cosa nova del no-res ?, van liderar una revolució a partir de la creativitat i la innovació ?. Jo crec que sí. Però en 1940, ments privilegiades com la de Stefan Zweig pensaven que no i limitaven la creació a la cultura tradicional, al món artístic.

Zweig, en la seva investigació sobre el procés creatiu, en el món de les arts i les lletres, descobreix que “… tots aquests homes creadors … .quasi mai revelen el secret de la creació.” I es pregunta: “Per què no ens descriuen la seva manera de crear ?. I contesta: “(l’artista, durant l’acte creatiu) … no està amb els seus propis sentits …. no és amo de la seva pròpia raó, ja que tota creació autèntica només esdevé mentre l’artista es troba fins a cert grau fora de si mateix, quan s’oblida de si mateix, quan es troba en una situació d’èxtasi “. “L’artista només pot crear el seu món imaginari oblidant-se del món real”. No obstant això, en l’àmbit empresarial el professional en la seva acte creatiu i innovador, no només no pot oblidar-se del món real sinó que ha d’estar impregnat de realitat per crear valor viable i real.

Zweig investiga el procés que porta a la creació a dos músics genials com Mozart i Beethoven i descobreix amb sorpresa que seguien mètodes totalment diferents. Mentre que no troba esborranys ni correccions en les composicions de Mozart que escriu la seva música a la primera sense corregir res, en canvi el procés creatiu de Beethoven es basava en “infinitat de treballs preliminars”. A partir dels quals escrivia el primer manuscrit i després el segon amb modificacions i el tercer fins a l’extenuació pròpia i de tots els que l’envoltaven. Una cosa semblant al que diuen que feia el gran Orson Wells amb el muntatge de les seves pel·lícules.

Observant a aquests dos grans músics, Zweig s’adona que és possible arribar als mateixos resultats brillants a través d’actes creatius molt diferents. La mateixa observació la fa en el cas de poetes o d’escriptors.

Zweig arriba a la conclusió que l’acte creatiu requereix una condició prèvia que és la concentració. A partir d’aquesta condició prèvia, l’acte creatiu pot donar-se mitjançant la inspiració divina o mitjançant el treball humà. I afegeix que “… els dos estats solen estar barrejats misteriosament en l’artista. No n’hi ha prou que l’artista estigui inspirat perquè produeixi. Deu a més, treballar i treballar per portar aquesta inspiració a la forma perfecta “. Es tracta doncs d’inspiració més feina. La inspiració neix “… d’aquests raigs divins que de sobte resplendeixen en l’artista … però només resplendeixen per moments … ..un instant d’il·luminació”. I afegeix: “… el mètode no és res; la perfecció ho és tot .. “.

Zweig no contempla la possibilitat d’arribar a la perfecció tan sols per mitjà del mètode i de la sistemàtica; la inspiració divina és imprescindible.

Pel que sembla Zweig no coneixia, o almenys no es refereix a, la famosa frase “90 per cent de transpiració i 10% d’inspiració”, atribuïda segons uns a Pablo Picasso i per altres a TA Edison, encara que és probable que l’acceptessin els dos genis i, alhora, incansables treballadors, l’un de l’art o l’altre de la innovació. Algú dubta que Picasso i Edison van ser genials creadors ?. Tots dos sumaven inspiració i treball sistemàtic en l’exercici de la seva genialitat creativa. Tots dos sabien gestionar la creativitat en les seves respectives activitats.

Creativitat i innovació a l’empresa. Hem vist que la innovació es fa a l’empresa i que no hi ha innovació sense creativitat. La pregunta que ens hauríem de fer podria ser: com integrem gestió i creativitat ?.

Mitjançant el treball en equip, la selecció de persones creatives, la creació d’equips de treball plurals on s’uneixin perfils personals diferents que fomentin la creativitat i el lideratge fort d’aquests equips. Equips que tinguin un factor Q com els que explica Jonah Lehrer (Imagine, 2012).

Mitjançant l’ús de metodologies que activen la creativitat i la innovació, com les que hem apuntat en alguns articles anteriors. Proposo el desenvolupament d’una nova disciplina: la gestió de la creativitat per a la innovació.

Serem capaços de fomentar la cultura de la creativitat, superant les dues cultures que ja denunciava Snow fa anys ?. Es tracta d’orientar el talent cap a la creativitat i la innovació. Es tracta de ser tan miraculosos i divins com els artistes creatius dels que ens parlen Zweig i Steiner.

Article de Miquel Barceló

Miquel Barceló32. Creativitat, innovació i Stefan Zweig. Miquel Barceló, 16 agost

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *