Hem dedicat alguns articles a l’economia del coneixement sense aprofundir massa en aquest concepte. Dedicarem aquest article i els tres següents a parlar de tres models de referència relacionats amb l’economia basada en el coneixement. Es tracta de tres teories que anirem desenvolupant: la triple hèlix (actualment quàdruple) la teoria de les tres T i la teoria de Clústers. Aquesta última en dos articles, el 45 en el qual presentarem la teoria i el 46 en el que l’aplicarem als clústers urbans.

La triple hèlix

Credit Photo: essenciayespacio.blogspot.com.es

Segons aquest model, formulat inicialment pel professor Henry Etzkowitz de la Universitat de Cambridge el 1966, i desenvolupat posteriorment per diferents autors, la innovació en una economia basada en el coneixement es produeix mitjançant la interacció entre ciència i tecnologia, empreses i administracions públiques. Aquest model posa l’accent en les interfícies entre dues o més de les organitzacions dels elements de la triple hèlix, col·laborant entre elles per estimular l’intercanvi.

Aquest intercanvi entre els elements de la triple hèlix es realitza a diferents nivells. En primer lloc, es produeix una transformació interna en cadascuna de les hèlixs, en el sentit del desenvolupament de relacions de cooperació per exemple entre empreses mitjançant aliances estratègiques, o entre universitats amb accions conjuntes. També amb programes de cooperació entre diferents nivells de l’administració.

En segon lloc, cadascuna de les hèlixs influeix en el comportament de les altres. Per exemple, les polítiques públiques de foment de clústers poden afavorir la creació i el desenvolupament de grups d’empreses i fomentar la seva cooperació. La participació conjunta d’empreses i d’universitats en un centre tecnològic o en un parc científic afecta el comportament d’ambdues parts. També la creació d’organitzacions de promoció de clústers amb participació de les tres hèlixs promou la col·laboració entre les parts.

Les relacions entre universitat-indústria -governs i administració pública, pròpies del model de la triple hèlix han evolucionat durant els últims anys, amb diferències notables entre països. En general s’ha passat progressivament de formes de relació bilateral entre govern-universitats, acadèmia-indústria i govern-indústria cap a relacions triangulars entre les parts, sobretot a nivell regional i local on les relacions personals poden afavorir aquesta major interrelació. S’entén per indústria la nova indústria formada per un conglomerat de producció industrial i serveis estretament interrelacionats.

D’aquesta manera, a diferents països del món estan emergint formes de cooperació triangular acadèmia-empresa-govern, amb fórmules jurídiques i organitzatives diferents, però amb l’objectiu comú d’estimular el desenvolupament de l’economia basada en el coneixement. Les estratègies de desenvolupament econòmic basades exclusivament en la promoció directa de sectors industrials tradicionals, són progressivament substituïdes per noves estratègies de desenvolupament econòmic basades en el coneixement, en el qual participen les tres parts de la triple hèlix.

Al seu torn, aquestes accions de cooperació a tres bandes entre esferes institucionals rígidament separades, estan evolucionant cap a fórmules flexibles en les que les tres parts se solapen. En aquest cas, cadascuna de les parts està assumint funcions que tradicionalment s’havien assignat a l’altra part. Per exemple, la universitat promou la creació de noves empreses a través de programes d’emprenedoria i de serveis d’incubació. Algunes grans empreses exerceixen funcions educatives a través dels seus centres de formació o de la creació d’universitats corporatives. O el govern crea fons de capital risc a través de programes d’emprenedoria o promou activitats de R+D col·laboratives entre empreses, universitats i laboratoris públics.

El desenvolupament del model d’innovació basat en la triple hèlix ha tingut diferents formulacions pràctiques en el món en els últims anys. En alguns casos, les interaccions s’han produït entre individus i organitzacions de forma natural “de baix a dalt” ( “bottom-up”). Seria el cas dominant als EUA. En altres casos s’han promogut a partir de polítiques públiques “de dalt a baix” ( “top-down”), seria el cas europeu. A la pràctica s’observen models intermedis producte de la dinàmica social i institucional local i regional.

La creació d’espais del coneixement

És a nivell regional on sol generar-se una major dinàmica de creació d’espais del coneixement basats en la triple hèlix, potser perquè és en aquest àmbit en el que és més fàcil aconseguir el necessari consens entre les parts, a causa de la major col·laboració públic- privada basada en el coneixement i la confiança mútues. En l’àmbit regional d’altra banda, es faciliten dinàmiques de col·laboració estatal-regional-local, tant en l’hèlix governamental com en l’empresarial. En el cas de l’hèlix universitària la iniciativa correspon a cada universitat situada al territori considerat.

Els agents promotors del desenvolupament econòmic regional han passat de polítiques basades en la creació de “climes favorables al desenvolupament econòmic” i de subvencions a empreses, a la creació de condicions d’entorn favorables al desenvolupament de l’economia basada en el coneixement. Entre aquestes noves polítiques destaca la creació d’espais de coneixement o de concentracions d’activitats de R + D relacionades, en una determinada àrea local. Alguns autors distingeixen tres etapes en la creació d’aquests espais creatius.

La primera etapa es coneix per espai creatiu. Consisteix en la concentració de capacitats d’R+D en diferents espais del territori per especialitats o àrees de coneixement. La seva finalitat en principi no és la de crear riquesa, almenys a curt termini. Alguns dels parcs científics creats a Espanya durant els últims anys responen a aquesta primera etapa.

La segona etapa és la coneguda per espai de consens. Es tracta d’intentar transformar aquests espais, des d’espais creatius amb potencial de desenvolupament econòmic a altres espais on aquest desenvolupament sigui real. Mitjançant la creació de llocs on actuen conjuntament persones de diferents organitzacions i cultures diverses pròpies de la triple hèlix, per tal de generar noves iniciatives i idees innovadores. El parc científic de la Universitat de Barcelona (UB), promogut per l’ex-rector Dr. Màrius Rubiralta, va ser un dels pioners d’aquest tipus d’espais a Espanya.

La tercera etapa consisteix en la creació d’espais d’innovació, que representen un estadi més avançat de l’espai de consens amb un nivell organitzatiu que permet un major desenvolupament de l’economia basada en el coneixement. En aquest cas, a la presència dels elements de la triple hèlix, s’afegeix la participació d’altres agents privats com empreses de capital risc que actuen directament en la creació de riquesa. L’espai d’innovació representa un estadi més complex i més integrat en la creació d’entorns apropiats per al desenvolupament de l’economia basada en el coneixement. Un exemple d’aquest model avui a Espanya seria el Parc Barcelona Media promogut per la UPF (Universitat Pompeu Fabra) i altres agents de la triple hèlix, situat al districte 22@ de Barcelona.

A nivell internacional serien espais d’innovació el campus del MIT amb influència en el conjunt de l’àrea urbana de Boston, o el Silicon Valley i la universitat de Stanford a Califòrnia.

Durant els últims anys, a la triple hèlix anterior, se li ha afegit una quarta hèlix de manera que avui ja sovint es parla del model de la quàdruple hèlix. La quarta hèlix es refereix a la societat civil, que hauria de jugar un paper important en la conformació i en l’aplicació de les polítiques públiques de promoció econòmica basades en el coneixement.

Article de Miquel Barceló