Des de la formulació d’Alfred Marshall (Marshall, 1890) dels “districtes industrials”, fins al modern concepte de “clúster” proposat per Michael Porter (Porter, 1990 i 1998), passant per l’anàlisi dels districtes industrials de la “terza Italia “(Becatini, 1987 i 1989), han estat nombrosos els economistes que han estudiat el fenomen de la relació entre l’espai regional o local i els actors econòmics i la innovació. La teoria i la pràctica actuals dels “clústers” es basa en aquesta tradició i tracta d’integrar les característiques pròpies de l’economia del coneixement que hem vist a articles anteriors.

Credit Photo: essenciayespacio.blogspot.com.es

Marshall ja va observar, a finals del segle XIX, que les aglomeracions territorials d’activitats industrials relacionades, que va anomenar “districtes industrials”, eren més eficients en la mesura que es beneficiaven d’externalitats positives associades a les seves respectives activitats. És a dir, que empreses properes en un espai determinat podien beneficiar-se d’aquesta proximitat mitjançant la col·laboració.

Per la seva banda Michael Porter (1998), va posar també l’accent en la importància de la competència local com a incentiu per a la innovació, connectant el potencial de la competència amb les virtuts de la cooperació selectiva. Porter va relacionar el concepte de “clúster” amb la capacitat competitiva de les indústries i de les nacions, amb la definició que segueix:

“Clústers són grups geogràficament propers de companyies interconnectades i d’institucions associades en un camp determinat, unides per elements comuns i per complementarietats. Els clústers conformen una matriu d’indústries connectades i altres entitats importants per a competir, incloent institucions governamentals i altres com universitats, agències , “think tanks”, centres de formació i associacions empresarials “. (Porter, 1998).

Actualment hi ha una certa confusió sobre el significat real del concepte “clúster”, ja que probablement s’està utilitzant amb excessiva profusió per a casos diversos. En el meu cas, vaig a referir-me al concepte de clúster que utilitza habitualment el TCI ( “The Competitiveness Institute”, l’institut de competitivitat) promogut pel mateix Michael Porter. Ampliarem el concepte en un proper article.

L’esmentada font considera que els set elements clau d’un clúster són:

1. Concentració geogràfica. Des del principi, la concentració geogràfica ha estat un element clau d’un clúster. La proximitat física entre els membres d’un clúster és la que permet la major part dels seus beneficis, distingint entre aspectes “hard” i “soft”.

S’entén per elements “hard” o tangibles aquells directament relacionats amb els beneficis de les empreses per ubicar-se en un lloc determinat. Serien entre d’altres l’accés a actius o recursos propis de la zona, les oportunitats per reduir costos de transacció per exemple en l’accés a personal qualificat, les economies d’escala i d’aglomeració, l’accés a proveïdors especialitzats, els mitjans d’accés a la informació compartida o la relació amb una demanda local sofisticada.

Els elements “soft” serien els intangibles entre els quals podríem destacar el “capital social” de la zona. Entenem per capital social d’un territori les formes d’intercanvi de coneixement tàcit a partir del coneixement i la confiança entre persones i grups socials. Les facilitats de la trobada “face-to-face” (cara a cara) informal com a font d’innovació i mecanisme de col·laboració. L’existència d’espais de relació personal com bars, restaurants, campus o institucions que afavoreixen la relació personal, tal i com ha destacat Richard Florida, són elements fonamentals per a la creativitat.

2. Especialització. Normalment els membres d’un clúster comparteixen una mateixa activitat principal, encara que no necessàriament relacionada amb un mateix sector. Les relacions client-proveïdor poden establir-se entre membres d’un mateix clúster, però pertanyents a diferents sectors d’activitat, en el sentit tradicional del terme sector.

Per exemple, actors que fan diferents activitats del sector de les TIC, juntament amb empreses fabricants de sensors o de sistemes automàtics poden formar part d’un clúster de telemàtica. Una cosa similar pot ocórrer amb un clúster de biotecnologia, format per diferents agents relacionats amb el sector alimentari, l’agroindústria, les tecnologies mèdiques i les tecnologies ambientals.

En realitat, cada vegada és més freqüent que la innovació es produeixi en les zones frontera entre diferents activitats. Així els clústers de l’economia del coneixement seran cada vegada més diversos, a diferència dels districtes industrials tradicionals.

3. Múltiples actors. Un clúster no està format per una suma d’empreses individuals. Una de les seves característiques fonamentals és el pluralisme, la complexitat, la barreja d’activitats i d’agents.

L’organització d’un sistema productiu en cadenes de valor, comporta la conformació d’un sistema de relacions plural entre diferents agents que col·laboren, intercanvien informació, generen processos d’aprenentatge compartit, etc. A part de la col·laboració entre empreses, s’estableixen forts llaços amb altres institucions com universitats, centres de recerca, agències públiques, etc.

Segons Ikeda (Anderson, 2004), els factors essencials d’un clúster es podrien ordenar en quatre categories o grups. Serien els següents: empreses, administracions públiques, la comunitat investigadora i les institucions financeres. Una altra institució fonamental, sobretot en una nova iniciativa, seria el que els autors anomenen Institucions per a la Col·laboració (IPC) definides com a actors formals o informals que actua de promotor de la iniciativa motivant els actors a participar al clúster.

4. Competència i cooperació. Entre els diferents elements d’un clúster es produeixen relacions de cooperació, però, al seu torn, això no impedeix que també competeixin entre ells. En realitat, la pressió competitiva interna representa un incentiu a la innovació i a la millora de cada un dels membres d’un clúster en costos, qualitat, capacitat comercial i per entrar en nous mercats etc.

La competència estimula la creativitat alhora que la cooperació permet compartir recursos, reduir riscos, augmentar l’especialització de l’empresa, fomentar la complementarietat d’activitats entre empreses, etc. Així mateix, es poden promoure serveis compartits, com ara un centre tecnològic, que beneficiïn els membres del clúster. Per exemple, imaginem un clúster del moble que rep una comanda molt important de Dubai que cap empresa individual té prou capacitat per atendre. Una funció del clúster seria atendre aquest gran comanda mitjançant la cooperació de les empreses, alhora que es mantindria la competència entre elles per les vendes normals. La competència i la cooperació dels membres d’un clúster no només no són contradictòries, sinó que afavoreixen a tots els seus membres.

El factor que permet el manteniment en el temps del binomi competència-cooperació és la confiança entre els membres del clúster. Confiança basada en la conveniència de compartir un projecte i una visió del sector. En la necessitat d’impulsar col·lectivament un projecte que beneficiarà a tots a mig i llarg termini. La confiança és un factor cultural que requereix de la relació personal cara-a-cara (face-to-face) i té la seva traducció, a nivell institucional, per la via de compartir institucions i organitzacions comunes i a nivell pràctic, mitjançant la participació en projectes col·lectius. Per aquest motiu els clústers, com hem vist, es configuren en un entorn geogràfic determinat on aquests valors culturals es manifesten.

Però amb la globalització, aquests clústers territorials s’han de connectar a escala global amb clients però també amb empreses del mateix sector amb les què competir i cooperar. Es configura doncs un doble nivell de relació, la pròpia del clúster territorial, amb la relacionada amb l’organització a escala global. S’organitza doncs una xarxa complexa de relacions locals i globals en què cada empresa ha de saber situar-se correctament, mitjançant accions de cooperació i de competència. La complexitat, com hem reiterat a articles anteriors, és un dels signes de la nostra societat del coneixement.

En aquest sentit, els clústers es configuren com a nodes locals de xarxes globals. I cada clúster pot connectar-se amb altres clústers en una xarxa global.

5. Massa crítica. És evident que unes poques empreses no creen un clúster. Es necessita una certa dimensió per tenir els beneficis que estem analitzant. Aquí apareix el concepte de massa crítica, prestat de la física nuclear, que vol dir en aquest cas, un mínim nombre d’empreses i de volum de negoci per sobre del qual es produeixen els efectes positius d’un clúster.

La raó d’una necessària massa crítica es troba en el fet que, perquè funcioni el procés d’aprenentatge i d’innovació propis d’un clúster, es necessiten múltiples interaccions i combinacions entre els seus membres, que no es donen si el nombre és petit. D’altra banda, davant d’una crisi del sector, sense una dimensió determinada, les pèrdues d’algunes empreses posarien en crisi la viabilitat del clúster.

Aquest concepte de massa crítica, no és però vàlid per a totes les activitats, ni és un concepte immutable. Segons la naturalesa de cada sector, la massa crítica necessària pot variar; així mateix la dimensió òptima evoluciona amb el temps. Finalment, de vegades la presència d’una gran empresa tractora pot configurar un clúster al seu voltant encara que inicialment es parteixi d’unes poques empreses. Seria el cas, en el seu moment, de Nokia a Finlàndia i el clúster de les tecnologies de la informació basades en el telèfon mòbil.

6. El cicle de vida d’un clúster. En general, qualsevol clúster evoluciona en el temps, augmentant la seva dimensió i la seva complexitat. Segons el model publicat a Ikeda (2004), es proposen cinc etapes en el cicle de vida d’un clúster: aglomeració, emergència del clúster, desenvolupament, maduresa i transformació. En definitiva, un clúster és un organisme viu que evoluciona en el temps i pot passar per algunes de les etapes descrites.
7. a) Aglomeració: existeixen a una mateixa regió un nombre determinat d’empreses i altres actors relacionats amb un sector d’activitat
8. b) Emergència del clúster: un nombre de membres de l’aglomeració, comencen a cooperar al voltant d’una activitat d’interès comú i desenvolupen noves oportunitats a partir de la seva relació.
9. c) Desenvolupament: el nombre de membres que cooperen creix, amb actors que ja estaven en l’aglomeració i que decideixen cooperar, o bé els avantatges del clúster emergent atreuen nous actors. També pel desenvolupament propi dels seus membres. És en aquest estadi on pot aparèixer, més o menys formalment, la figura de l’IPC (Institució per a la Col·laboració) que hem vist anteriorment, alhora que es visualitza una imatge externa del clúster.
10. d) Maduresa: un clúster madur és aquell que ja té una massa crítica de membres, que ha realitzat accions de cooperació internes i externes i els membres ja han experimentat en la pràctica els beneficis del mateix. Membres d’altres territoris s’han incorporat, hi ha una dinàmica de creació d’start-ups o noves empreses emergents, etc.
11. e) Transformació: en un món en forta transformació canvien les tecnologies, les condicions de la competència etc i el clúster i els seus membres han d’innovar permanentment. En aquestes condicions, el clúster ha de tenir la capacitat d’adaptar-se al canvi, el que de vegades representa la transformació en nous clústers emergents nascuts del clúster inicial, per especialització en activitats concretes o causa d’una reorientació en el model de negoci d’una de les seves activitats.
12. Innovació. La innovació és la característica fonamental d’un clúster, sense la qual aquest no existeix o és una simple etiqueta formal. Un clúster afavoreix les condicions perquè es desenvolupi la innovació, en el sentit que hem vist.

Com afirma Von Hippel (1994), la connexió entre els clústers i la innovació està associada amb el “coneixement fixat en un territori” (“sticky knowlege”) basat en la interacció social. En la mesura que la innovació es refereix a noves idees que es comercialitzen, el clúster representa un entorn propici per al flux de noves idees i per a la seva transformació en productes o en processos que són acceptats pel mercat. La connexió entre els membres del clúster afavoreix el procés innovador.

De vegades això es produeix per la simple interacció entre empreses, les idees flueixen i es transformen en projectes i iniciatives que generen innovacions. En altres casos és la presència d’un centre de R+D, el que afavoreix la posada en marxa d’un projecte que, al final, es converteix en innovació que beneficia alguns membres del clúster i, per efecte difusió, probablement acaba afavorint al conjunt.

Per acabar aquesta breu introducció a la teoria de clústers, vull concloure amb dues idees i una pregunta final. La primera idea és que aquesta teoria ens permet avui entendre alguns dels processos que s’estan donant en la nova economia a nivell global. La segona, que els clústers continuen sent un magnífic instrument per promoure l’economia basada en el coneixement, sempre que s’entengui la seva naturalesa i la seva dinàmica interna i externa.

La pregunta és la següent: hi ha molts clústers reals al nostre país, més enllà del nominalisme fomentat sovint per les diferents administracions?. Recordo dues experiències recents visitant dues comunitats autònomes espanyoles; en preguntar quants clústers hi havia a la regió i veure que es consideraven oficialment un nombre important, vam veure finalment que bona part d’ells eren associacions d’empreses que no reunien la majoria de les condicions anteriors.

Una lliçó que hauríem de tenir molt en compte, és que no es pot promoure un clúster on no hi ha les condicions necessàries i que no hauríem de considerar clúster a qualsevol associació empresarial pel sol fet de portar aquest nom, o per haver estat reconeguda com a tal per l’administració.

Article de Miquel Barceló