La sostenibilitat, una visió general. La revolució industrial ha representat un punt i apart en la història de la humanitat; una singularitat rupturista que ha disparat totes les variables econòmiques i socials dels últims 250 anys.

Credit Photo: essenciayespacio.blogspot.com.es

La renda per càpita mundial es va mantenir pràcticament estable fins a l’inici de la revolució industrial, moment en el qual comença un creixement accelerat de caràcter exponencial que no ha parat fins als nostres dies. Atès que la població ha tingut també un gran creixement, la producció industrial total ha tingut un creixement superior. Això vol dir consum de matèries primeres, consum energètic, producció de residus, etc.

En articles anteriors, hem observat com l’economia exponencial es manifestava a través de diferents fenòmens de caràcter tecnològic, econòmic i social, transformant quantitativament i qualitativament les condicions inicials. L’economia s’ha globalitzat gràcies al canvi tecnològic nucleat al voltant de les TIC i la maquinària productiva mundial està funcionant cada vegada a major velocitat.

I tot aquest procés accelerat s’ha produït mantenint uns vells supòsits propis de la societat industrial: que la naturalesa era inesgotable, que la seva capacitat de càrrega per absorbir els residus del procés no tenien límit i que les matèries primeres de tot tipus necessàries perquè la maquinària funcioni no s’acabarien mai. Doncs bé, avui totes les dades disponibles ens diuen que aquest model industrial, o industrialista, en què ens hem basat per arribar fins aquí, és fals, que no es sosté. El model actual de desenvolupament econòmic no és sostenible, no es pot mantenir indefinidament, té data de caducitat. Cal canviar-lo.

I és en aquest precís moment històric quan neixen les idees sostenibilistes que es fonamenten en el triangle ambient-societat-economia. No es tracta per tant d’una nova versió de l’ecologisme tradicional, sinó d’una visió global integradora, resultat de la convergència de la reflexió ambiental, de l’anàlisi econòmica i de les consideracions sociològiques. Podríem doncs parlar del sostenibilisme com d’una nova dimensió cultural de la humanitat. És per això que sovint es parla de la nova cultura de l’aigua, de la nova cultura de l’energia etc, com manifestacions parcials d’aquesta nova cultura de la sostenibilitat.

Una aportació fonamental a aquesta nova cultura de la sostenibilitat l’han realitzat eminents ecòlegs com el Dr. Margalef, entre d’altres, en posar de manifest que l’espècie humana és una espècie més de la biosfera, dotada d’una enorme capacitat d’alterar el medi però que depèn, com les altres espècies, del seu entorn natural.

Aquesta nova cultura de la sostenibilitat suposa un gran canvi en els comportaments individuals i col·lectius. Representa que els nostres actes han de ser compatibles amb la gestió de l’espai global en un temps determinat (exemple: hem de reduir conscientment les emissions de CO2 a tot el món ara) i, alhora, amb la gestió de les previsions futures de les diferents variables econòmiques i ambientals (exemple: planificar la reducció futura del consum de petroli i els seus derivats per produir electricitat).

És per això que la sostenibilitat canvia radicalment l’escala espacial i temporal de les actuacions. L’escala espacial és el món, com correspon a una economia global. L’escala temporal és el mig i llarg termini, a partir de la previsió i correcció de les actuacions presents que tenen unes conseqüències futures. Les noves generacions rebran les conseqüències dels nostres actes presents. Es per això, que cal internalitzar en el sistema actual aquestes conseqüències futures, que fins ara no s’havien tingut en compte.

I això no té res a veure amb actituds conservacionistes o mantenidores de suposats equilibris naturals. Un sector naturalista de l’ecologisme no és sostenibilista, és immobilista. No és innovador, és reaccionari. S’oposa a nous parcs eòlics o a noves línies elèctriques no en nom de la nova cultura sostenibilista, sinó per incapacitat de plantejar alternatives reals i possibles. És a dir, s’oposa a tot per sistema. En canvi, l’ecologia sí que admet el progrés humà respectuós amb el medi.

El sostenibilisme és una nova cultura global que assumeix la responsabilitat de plantejar alternatives possibles ara, pensant en les conseqüències futures, i tenint en compte les necessitats de tota la població. Tenint en compte que es tracta d’una nova cultura, d’una nova forma de pensar, d’uns nous valors que requeriran d’un canvi en la manera de pensar tradicional. Com afirma Ramon Folch: “Aprofundint en el coneixement de la màquina de vapor no s’arriba ni als ordinadors, ni a la televisió ….”. Cal un canvi de model.

La base ambiental, social i econòmica del pensament sostenibilista, posa de manifest que els problemes socioambientals van més enllà d’algunes molèsties com la contaminació en les seves diferents variants. Si no fos així, amb unes quantes accions correctores localitzades en forma de plantes depuradores o de filtres de focus emissors, estaria el problema solucionat. No, el problema és global i connecta amb el model de desenvolupament econòmic actual. En aquest sentit el canvi climàtic ve a ajudar-nos a posar de manifest com un problema ambiental és percebut com global i està relacionat amb el sistema econòmic.

I tot això en el marc de la necessitat de pensar sobre la naturalesa d’aquesta nova cultura sostenibilista, alhora que no perdem la capacitat d’actuar amb les mesures apropiades. No podem esperar que tots els països es posin d’acord, per actuar al nivell de les nostres possibilitats locals. Com afirma la coneguda divisa ecologista de “pensar globalment i actuar localment”.

En realitat, com han afirmat diferents autors en coherència amb el pensament sostenibilista, ambient i economia són diferents cares de la mateixa realitat. L’economia es desenvolupa en un mitjà que ha de ser sostenible per definició, perquè en cas contrari aquesta activitat es paralitzaria, seria insostenible. Per tant el model de desenvolupament econòmic té sentit només si internalitza les idees sostenibilistes. En el cas del canvi climàtic, es posa de manifest de forma clara aquesta unió entre economia i medi ambient. Com afirma el meu amic l’enginyer industrial Ramon Garriga: “No es poden posar pedaços. Necessitem un canvi de paradigma “.

El que alguns economistes “desenvolupistes” no entenguin aquesta íntima relació entre economia i medi ambient, no vol dir que no sigui real. Vol dir que els arbres d’un cert dogmatisme economicista no els permeten veure el bosc de la realitat. Un model de desenvolupament econòmic que vagi contra el medi ambient acabarà fent impossible aquest desenvolupament. Però a més, resulta que aquesta íntima relació permet generar noves oportunitats de desenvolupament sostenible que no existien amb l’anterior model desenvolupista o industrialista.

El model sostenibilista té molt en comú d’altra banda, amb l’economia del coneixement que hem vingut analitzant en anteriors articles. No obstant això, considero que està per fer la teoria que ens permeti conèixer millor les seves interrelacions, que serviria per avançar en un millor coneixement tant de la seva naturalesa com de les accions per avançar. Animo a algun lector a treballar en aquest sentit, promet ser apassionant.

Una variable clau: l’energia

Una de les variables clau del nou model sostenibilista és el de l’energia, per raons òbvies. El consum d’energia és avui el principal focus productor de CO2, entre altres gasos contaminants i el seu ràpid creixement el principal factor que està propiciant el canvi climàtic. Veurem tot seguit els aspectes energètics d’aquest nou model.

Cal tenir en compte que actualment l’energia és responsable d’un 80% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle de la UE i que constitueix la causa principal de la contaminació atmosfèrica i del canvi climàtic. El futur de l’economia i de la salut ambiental del planeta depenen, en bona mesura, de les polítiques energètiques que s’adoptin en els propers anys.

Cada vegada hi ha més consens en què el model energètic que hem heretat és obsolet. Des de fa uns anys s’està caminant cap a un nou model en el qual els conceptes de globalitat, seguretat de subministrament, medi ambient i economia de mercat estan cobrant cada cop una major importància, i marcaran les pautes del nou model energètic que està començant a construir-se.

No només des del punt de vista econòmic, sinó també en l’àmbit polític i social, els paràmetres de referència són diferents; per tant, el model de negoci canvia completament i, com a conseqüència, estan apareixent enormes oportunitats, però també grans amenaces, per a les empreses del sector i per a altres que veuen el moment d’involucrar-se en aquesta activitat econòmica.

El control de les fonts de subministrament o el canvi cap a fonts alternatives serà un element fonamental del canvi. Més enllà de les pròpies empreses, cada país jugarà les seves cartes per posicionar-se en funció de la seva capacitat.

Per exemple, veiem com els EUA han decidit no perdre el control dels hidrocarburs, tot i que han desplegat una estratègia potent per desenvolupar les energies renovables i el carbó net. La Unió Europea ha optat per liderar la lluita contra el canvi climàtic amb una forta aposta per les renovables, aconseguint posicionar a la seva indústria en aquest sector i assumint una penetració d’aquestes energies molt fort. Xina i l’Índia estan tractant d’assegurar-se el subministrament d’hidrocarburs per promoure el seu fort creixement, en aquelles zones del globus en les que els EUA tenen menor influència, alhora que cremen el seu carbó. Xina per la seva part està realitzant un gran esforç en energia eòlica, posant-se en 2014 al capdavant en GWats instal·lats.

Els propers vint-i-cinc anys seran doncs, determinants per situar els països en una posició avantatjosa o desfavorable respecte als reptes de l’abastament de les fonts energètiques, de la protecció del medi ambient i de la competitivitat econòmica de la seva societat.

Per poder jugar un paper rellevant en aquest canvi, les empreses han d’invertir en la generació de coneixement, desenvolupant tecnologia que sigui competitiva, que preservi el medi ambient sense amenaçar la seguretat de les persones, i que no hipotequi la seguretat de subministrament de cada país.

En el proper article analitzarem els reptes del sector energètic a la societat actual.

Article de Miquel Barceló