La cultura industrial ha fet aportacions notables a la humanitat com el sentit del temps o de l’eficiència en els processos de producció però també ha comportat algunes mancances que es posen de manifest en un moment de canvi històric com l’actual. Una de les més significatives és potser la dificultat de l’enfoc sistèmic a l’hora de fer front a problemes complexos. A la societats industrials, a banda de suposar que el valor es troba en els objectes físics, ens hem acostumat (potser per aquest sentit de l’eficiència i el temps) a associar cada problema a un instrument que el soluciona en el que clarament és una derivada del mecanicisme propi de la revolució industrial. Les màquines i els instruments resolen els problemes. Tenim un problema, ho resolem amb l’instrument apropiat. Volem resoldre el tema de l’emprenedoria, creem una incubadora.

Imatge del MIT. Font: CITIESGALLERY.COM.

A la societat líquida actual, els problemes van associats a sistemes cada vegada mes complexos i ja no ens serveixen les solucions simples, o simplistes, pròpies de la cultura industrial. Per a fer front al repte de promoure l’emprenedoria a un territori hem d’entendre i ser capaços d’operar en un complex ecosistema emprenedor format de molts elements que interactuen i canvien a gran velocitat. Necessitem altres eines metodològiques i altres nous models conceptuals.

En aquest sentit, es pot definir un “ecosistema innovador” com un entorn constituït per diversos organismes i funcions interrelacionats que tenen per finalitat promoure la innovació i a partir d’ella el creixement econòmic d’un territori.

Els ecosistemes innovadors avui existents al món incorporen, de manera més o menys formalitzada o espontània, models territorials com els de la quàdruple hèlix (UE, RIS3 Guide 2012), la ciutat creativa en la línia del que exposa Richard Florida (2009), o els clústers sectorials (Porter, 1998, Pitelis, 2006 i Glaeser, 2013).

L’ecosistema innovador representa una síntesi dinàmica dels models referits, amb unes característiques molt relacionades amb la història i les cultures locals i amb alguns elements comuns. Cal que ens fixem en els casos reals avui existents al món i, a partir d’ells, intentar fer una síntesi de factors d’èxit o d’elements distintius que ens permetin entendre la seva dinàmica per poder, després, definir polítiques i estratègies que afavoreixin el seu desenvolupament en un territori determinat.

Actualment, les ciutats més dinàmiques des d’un punt de vista econòmic són aquelles capaces de desenvolupar entorns urbans que es configuren com a ecosistemes innovadors, en els quals s’afavoreix de forma natural la transferència del coneixement cap al sistema econòmic. El resultat és el desenvolupament d’empreses intensives en coneixement, amb visió global i fort creixement, la qual cosa repercuteix favorablement en l’economia de les regions implicades.

Per a l’estudi de casos, a Barceló i Oliva (2.002) es porta a terme una anàlisi dels ecosistemes innovadors existents en vint ciutats del món, cas de Boston, Los Angeles o Nova York (EE.UU), Bangalore i Hyderabad (Índia), Hsinchu (Taiwan) i unes altres de Corea i Japó, i de barris concrets a Londres, Estocolm, Hèlsinki o Cambridge a Europa.  Posteriorment a Barceló i Guillot (Ed. Pirámide 2013) es posa l’accent en altres entorns,  com els del  MIT a Boston i Seattle (ambdós als EUA), el Citytech de Londres, la ciutat de Espoo a la regió d’Hèlsinki o el cas de Berlín.

L’anàlisi de l’ecosistema innovador de l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) a Boston resulta molt interessant per a Catalunya, tant per la seva creixent complexitat com pels seus resultats econòmics. En l’anàlisi  s’observa la presència de factors destacats com  la multiplicitat d’actors, la seva interacció i el fet que per a cada etapa de la cadena de valor del coneixement (des de la recerca bàsica i aplicada fins a una empresa establerta, passant per la valoració comercial, la creació d’”spin-offs” i el seu creixement) existeixen les funcions i serveis apropiats que recolzen i faciliten el procés en el seu conjunt.

Un estudi publicat per la prestigiosa Fundació Kauffman al febrer del 2009 indica que gràcies a aquest ecosistema innovador s’haurien creat 25.800 empreses actualment actives fundades per ex alumnes del MIT, amb una ocupació al voltant de 3,3 milions de treballadors i  unes vendes anuals de 2 bilions de dòlars, xifra superior al PIB espanyol, produint l’equivalent a l’onzena potència econòmica del món.

Sembla clar que amb l’objectiu de poder definir possibles accions que ens permetin avançar en la configuració d’autèntics ecosistemes innovadors, una anàlisi comparada d’aquests rics ecosistemes pot ser d’interès per a Catalunya. En aquest sentit, és important insistir en la importància de la multiplicitat d’actors involucrats a l’ecosistema, actors que també existeixen (universitats, centres de recerca, centres tecnològics, parcs científics, parcs empresarials, institucions públiques amb vocació pro-activa) a casa nostra.  Però més enllà de la presència d’aquests actors (i d’algunes limitacions en el seu disseny i operativa), l’aspecte més rellevant perquè puguem parlar d’un veritable ecosistema innovador a casa nostra es troba en definir les seves funcions en relació al conjunt i en aconseguir una adequada interacció entre ells.

Article de Miquel Barceló