La sostenibilitat, una visió general. La revolució industrial ha representat un punt i apart en la història de la humanitat; una singularitat rupturista que ha disparat totes les variables econòmiques i socials dels últims 250 anys.
Des de la formulació d’Alfred Marshall (Marshall, 1890) dels “districtes industrials”, fins al modern concepte de “clúster” proposat per Michael Porter (Porter, 1990 i 1998), passant per l’anàlisi dels districtes industrials de la “terza Italia “(Becatini, 1987 i 1989), han estat nombrosos els economistes que han estudiat el fenomen de la relació entre l’espai regional o local i els actors econòmics i la innovació. La teoria i la pràctica actuals dels “clústers” es basa en aquesta tradició i tracta d’integrar les característiques pròpies de l’economia del coneixement que hem vist a articles anteriors.
La quàdruple hèlix que hem vist a l’article anterior, es centrava en el paper dels agents públics i privats i en les seves interrelacions. Però la base de tot això, és el paper que juguen les persones amb talent; sense talent no hi ha economia basada en el coneixement i aquestes persones decideixen viure i treballar on pensen que es donen les millors condicions. Promoure aquestes condicions serà una de les funcions essencials de les noves polítiques públiques.
Hem dedicat alguns articles a l’economia del coneixement sense aprofundir massa en aquest concepte. Dedicarem aquest article i els tres següents a parlar de tres models de referència relacionats amb l’economia basada en el coneixement. Es tracta de tres teories que anirem desenvolupant: la triple hèlix (actualment quàdruple) la teoria de les tres T i la teoria de Clústers. Aquesta última en dos articles, el 45 en el qual presentarem la teoria i el 46 en el que l’aplicarem als clústers urbans.
L’article 33 sobre creativitat dedicat a Lehrer acabava amb algunes conclusions per afavorir la creativitat i la innovació. En elles proposàvem pensar si en la nostra empresa podíem aplicar models de gestió del temps, com vam veure que passava en els casos de 3M o de Google.
En pocs dies he tingut l’oportunitat de conèixer dues situacions diferents, ambdues relacionades amb la ciència. A la primera Antonio Parente, científic i empresari del sector de la biotecnologia, ens va explicar la seva experiència professional i vital. La segona situació és la que s’oferia a La Vanguardia del 11 d’octubre i portava per títol: “50 milions per a R + D llençats. L’Institut de Medicina Molecular del CSIC, abandonat des del 2011 “. Aquesta informació es completava amb els articles de dos investigadors, que mostraven la seva frustració davant la situació de la ciència a Espanya.
Hem dedicat alguns articles a parlar de la nova ciutat del coneixement i de la creació d’espais innovadors urbans (articles 34 al 36). També hem presentat el model de districte innovador 22 @Barcelona (article 21) i la teoria i pràctica dels ecosistemes innovadors urbans (articles 6 i 9). Aquest article el dedicaré al possible desenvolupament d’aquests districtes urbans com a ecosistemes innovadors en algunes ciutats d’Amèrica Llatina.
