REFLEXIONANT SOBRE URBANISME I CIUTAT AL SEGLE XXI
Miquel Barceló, gener 2022
En relació amb el debat sobre urbanisme i la ciutat de Barcelona, que va tenir lloc el passat dia 12 de gener, en el marc de les activitats del Grup Transversal sobre la Nova Ciutat (GTNC), ponències de Ciència i d’Economia de l’Ateneu Barcelonès, voldria aportar algunes reflexions personals respecte al que es va dir en aquesta sessió.
Atesa la condició de presentador i moderador de l’acte, no em va semblar oportú incorporar-hi les meves opinions personals, també per la riquesa i l’abundància de les intervencions, que ens va portar a una sessió de dues hores intenses. Ara, un cop repassat el vídeo i reflexionant sobre les diferents intervencions, faig aquesta aportació personal. Podeu veure el vídeo a:https://www.youtube.com/watch?v=8t1H9RjhcoM
Sobre el contingut de les ponències i les intervencions
Tant les intervencions dels dos ponents, com les dels mes de deu participants en el debat, van ser molt interessants. Es van tractar temes importants, com l’àmbit metropolità, l’habitatge, l’activitat econòmica, la seguretat jurídica, la salut, la referència al Pla General, l’eix Besos, el Port, la Governança, la necessitat d’actualitzar les eines metodològiques de l’urbanisme, la mobilitat, l’ecologia urbana.
Penso que als temes plantejats i a les propostes o idees que van anar sortint, potser els faltaria tenir en compte dos aspectes importants:
En primer lloc, em sembla que va ser mes un debat de passat i de la conjuntura actual que de futur, en la perspectiva dels canvis radicals que s’estan produint avui al mon. Va ser mes un debat reformista i conjuntural que revolucionari i innovador.
En segon lloc, i com conseqüència del primer, no es van plantejar suficientment els factors de canvi avui dominants al mon, i, amb algunes excepcions, no es van tractar els nous models tan metodològics, com instrumentals, com de referències concretes de casos que avui s’estan aplicant a les ciutats mes dinàmiques del mon.
Amb aquest doble diagnòstic, només pretenc, a part de provocar una mica, que els futurs debats es centrin mes en aquesta doble idea que no en els pedaços conjunturals que podem fer en el dia a dia de les nostres necessitats quotidianes de la ciutat de Barcelona.
Es evident, com van dir diferents participants, que Barcelona es una referència important en l’urbanisme a nivell internacional, però també crec que durant els darrers anys hem perdut el lideratge, i no nomes per les polítiques municipals sinó també per un “statuquo” gremial que ens porta a “anar fent bullir l’olla” de la nostra realitat d’observadors del propi melic. Avui Barcelona està perdent el tren de la modernitat del segle XXI, a base de productors de fum i anuncis rutilants de Hubs, Ecosistemes i Indústries 4 o 5 o 6.0 ( a veure qui la diu mes grossa) que mai no son avaluats ni abans ni després de l’anunci. Qui dies passa anys empeny.
Aquest penso que es el nostre panorama actual, que voldria ampliar tot seguit.
Sobre els reptes que es plantegen a la nova ciutat del segle XXI
Podríem dir que el debat es va centrar sobretot en una suposada dicotomia entre activitat econòmica i salut de la població. Es va dir que si volem mantenir l’activitat econòmica actual s’ha de mantenir la mobilitat de mercaderies i, com a conseqüència, sacrificar la salut, o be prioritzar la segona sacrificant la primera.
Aquesta suposada contradicció entre economia i salut penso que es errònia. Algú va dir que “no ho podem tenir tot”, cosa que ens portaria a una mena de “trade off” o compromís, limitant una i altra per arribar a un cert òptim o compromís social. Reduïm una mica el nombre de morts per contaminació però salvem l’economia actual.
Aquest plantejament no te en compte algunes de les tendències actuals al mon, tant en el terreny de la logística urbana com en el de la naturalesa de les activitats econòmiques emergents de la ciutat del segle XXI, com en el de l’obligat i urgent canvi de model energètic.
Per una banda, la ciutat sostenible i adaptada a la nova revolució del model energètic, necessita una mobilitat urbana que activi progressivament conceptes com la ciutat dels 15 minuts o la figura dels districtes innovadors, que son zones urbanes on es possible viure i treballar, amb la qual cosa es redueix la necessitat de moure’s en cotxe o en transport urbà.
La segona tendència es l’electrificació de tot tipus de vehicles. Les furgonetes de repartiment que van sortir al debat, podrien ser totes elèctriques en el termini de cinc anys, amb les polítiques públiques apropiades en les infraestructures viàries i de carregadors públics, en les subvencions a l’electrificació i en polítiques industrials de foment de la indústria i els serveis associats al vehicle elèctric.
En tercer lloc, destacaríem una logística urbana emergent, basada en la creació de centrals de distribució de mercaderies i una logística de “darrera milla” totalment electrificada o a pedal, com ja s’està fent a moltes ciutats del mon. L’extensió progressiva de les “superilles” a tota la trama urbana afavoriria també aquesta nova logística urbana.
Aquestes mesures, juntament amb el foment del transport públic i el canvi cultural cap a la mobilitat a peu i en bicicleta, resoldrien l’aparent dicotomia entre activitat econòmica i salut.
Cal esmentar que el foment i promoció d’una economia basada en el coneixement i en la digitalització es un element essencial de la nova ciutat. Els bits en moviment no provoquen cap emissió de CO2.
Es cert, com em recordaran els meus amics del grup TE21 sobre la Transformació de Model Energètic, que si només electrifiquem la mobilitat urbana però seguim produint l’electricitat a centrals elèctriques que cremen combustibles fòssils i gas, traslladarem la pol·lució urbana al territori on hi ha aquestes centrals ( per exemple al Besos i les seves centrals de cicle combinat) amb un balanç ecològic molt similar. El canvi climàtic seguiria imparable i el govern català seguiria amb els seus debats estèrils sobre el tema.
Els reptes de la ciutat del segle XXI necessiten una nova visió i un nou urbanisme amb perspectiva i eines sistèmiques, amb una visió integrada d’un urbanisme que internalitza el canvi tecnològic, les estratègies econòmiques basades en el coneixement, la innovació i la recerca com fonaments de l’ economia i la integració social com element essencial de la ciutat.
Algunes propostes i idees per continuar el debat
Fins aquí la necessitat d’un nou enfoc, d’un nou urbanisme per la ciutat del segle XXI. Tot seguit apuntaré algunes de les propostes i idees per a continuar aquest necessari debat. Un debat que es urgent, però que també ha de ser molt operatiu i basat en solucions i projectes concrets, viables i executables a curt i mitjà termini. La velocitat del canvi tecnològic i econòmic ens obliguen a un planejament executiu urgent.
Penso que el problema de fons es de caire cultural, necessari en la manera de pensar i d’organitzar la societat. Un canvi tecnològic i econòmic tan ràpid com el que estem vivint, com ha passat altres vegades al llarg dels darrers dos-cents anys, comporta un canvi en la manera de pensar i d’actuar de les persones, un canvi de valors i d’actituds, un canvi cultural que sempre es mes lent que el canvi de base econòmica.
Aquest canvi cultural el podríem resumir en dos aspectes que estan a la base del procés de canvi: primer el pensament sistèmic necessari per entendre i per operar en una realitat cada vegada mes complexa com l’actual; segon la velocitat del canvi resultat de les funcions exponencials que avui estan actuant sobre la base tecnològica i econòmica global. Complexitat i canvi accelerat formen ja part de la nostra vida quotidiana i posen de manifest les dificultats d’adaptació de les nostres accions, i no només en el terreny de l ‘urbanisme que avui estem tractant.
Sembla evident que en la nostra vida personal i professional no pensem en sistema, el famós “Thinking in Systems” de la gran Donella Meadows. Els discursos sempre son gremials, cada professió diu la seva, ignorant el conjunt del sistema complex que es la ciutat i que es també el territori. I tot i que ens reunim integrant professions diferents, cadascú es manté a la seva trinxera de confort professional. Cal fer un esforç per entendre i operar en la realitat complexa que es la ciutat, i això nomes es pot fer amb eines metodològiques com el Systems Design o el Systems Mapping i, com va plantejar en Ramon Gras, amb eines tecnològiques com el Big Data o la Intel·ligència Artificial entre moltes altres.
La cultura industrial ens ha portat a una especialització del pensament i de les professions, cosa que va ser eficient durant tot el segle XX i la segona revolució industrial. Però aquesta forma de pensar limita la comprensió dels sistemes complexos i limita per tant la nostra capacitat per actuar-hi. Si hi ajuntem la presència de nombrosos “fabricants de fum”, que pregonen una nova ideologia “Hub-ecosistemica” buida de contingut real i operatiu, tenim un panorama caòtic, ineficient i que ens porta a la decadència. Aquesta es la situació de Barcelona avui i la decadència en seria el resultat imparable.
L’actual govern de la ciutat porta mes de sis anys fent “debats participatius” per veure com es podia canviar el planejament urbanístic del districte 22@ per fer-hi mes residencial, i després d’aquests anys seguim igual, sense una solució viable i positiva per la ciutat. A vegades, el prejudicis ideològics i l’arrogància del poder porten a la pèrdua de temps i d’oportunitats.
El segon element de canvi cultural es la velocitat del canvi degut a la presencia de funcions exponencials que formen part del nostre entorn quotidià. No pensem de forma exponencial, durant centenars de milers d’anys la realitat de l’homo sapiens ha sigut lineal, no exponencial..I ara vivim una realitat exponencial. Des de la famosa llei de Gordon Moore de la integració de transistors en un xip, les funcions exponencials s’han incorporat a la tecnologia i als nous models de negoci i això ens costa d’entendre-ho. I mentre això passa a la nostra realitat quotidiana, el planejament urbanístic segueix impertèrrit amb els seus procediments propis d’una altra economia i d’una altra societat. Que un nou Pla General tardi 10 anys en aprovar-se, com es denunciava no fa gaire a un debat entre urbanistes, es propi d’uns altres temps, es un anacronisme.
Com podem fer compatible els requeriments de temps de la nova economia, la seva realitat exponencial, amb la necessària seguretat jurídica?. Aquest es un repte que cal fer-hi front i que alguns països ja fa temps que hi estan treballant.
Dit això, que formaria part de la reflexió de model, per avançar en el debat sobre l’urbanisme de la nova ciutat proposo identificar alguns dels reptes que caldria treballar amb la màxima urgència possible si no volem que l’urbanisme sigui enemic de les necessitats de la ciutat i en definitiva dels ciutadans.
Tractar la ciutat com un sistema complex, integrant coneixements i disciplines, creant models de governança i eines de gestió de caràcter transversal, incorporant metodologies pròpies del pensament i els sistemes complexos i aplicant tecnologies digitals pròpies del segle XXI.
Entendre que el futur de les ciutats es la seva aposta per l’economia del coneixement i la innovació i que per això cal crear entorns urbans atractius pel talent internacional i espais i oportunitats per la inversió i el desenvolupament econòmic d’alt valor afegit.
La dinàmica de coworkings, creació de “start-ups” i d’espais i iniciatives per a l’emprenedoria es molt important avui Barcelona, sovint a partir d’iniciatives personals o de grup. Potser ara caldria un millor suport i acompanyament, que no substitució, per part de les administracions publiques. Tenim a Europa prou exemples de polítiques públiques que podríem adaptar a les condicions de la ciutat.
Cal invertir en infraestructures de coneixement relacionades en la innovació a partir de processos de transferència, d’empreneduria i d’innovacio social. Les inversions en formació a tots els nivells i en els instruments necessaris per a la creació d’entorns innovadors, son les que tenen un major retorn social i econòmic.
En un recent debat al GTNC sobre centres de recerca i innovació a Catalunya, es van posar de manifest algunes de les mancances actuals del sistema català i la situació critica en la que ens trobem actualment. Estaríem en una cruïlla en la qual o fem un salt important endavant o es poden perdre algunes de les iniciatives dels darrers deu anys, tant en el terreny dels centres de recerca com en el dels centres tecnològics per a la innovació.
I no menys important, cal dotar-nos de polítiques publiques de tot tipus i d’instruments per a la integració i la innovació social. La política d’habitatge públic i assequible, els mecanismes de connexió del sistema educatiu amb el sistema econòmic, la creació de figures com Citilabs que fomenten la integració social i eviten o limiten els efectes del processos de gentrificacio que avui estan molt presents a la ciutat de Barcelona.
Finalment, i entenc que això serà el més difícil, evitem els “fabricants de fum”. Evitem el bla bla bla sense sentit. Evitem posar un Hub a cada edifici públic amb un nom rimbombant, sigui blau, verd, taronja o de “color de gos com fuig”. Centrem-nos i actuem amb projectes, projectes, projectes…….realistes, viables, mesurables i connectats amb les cultures i les realitats locals. Projectes preparats i acordats amb els agents públics i privats realment existents, no amb figures retòriques plenes de fum que, malgrat anar fracassant any rere any, ningú en fa mai la valoració dels resultats per a poder rectificar.
Segurament comprar edificis industrials al Besos per ubicar-hi algunes institucions, no transforma el conjunt del territori, però això no es veurà fins d’aquí a un temps quan ja algú s’haurà inventat alguna altra paraula de moda en anglès i es podrà seguir fent bullir l’olla i entretenint al personal. Mentrestant projectes com el de la transformació del Polígon Sud de Badalona, o del mes recent de les 3 Xemeneies, segueixen descansant al calaix d’alguna autoritat municipal.
Penso que avui un dels principals problemes de la ciutat de Barcelona es aquesta perversió del llenguatge, que ens ha de permetre ser “pioners al mon” en gairebé tot, com una mena de senyor Esteve del segle XXI.
I un cop feta aquesta petita expansió personal, ara us convido a seguir el debat. Com diem sovint, debat necessari i urgent i, afegeixo, operatiu amb propostes concretes per la nostra ciutat i de retruc per altres ciutats del mon que intenten fer front als mateixos reptes que aquí he intentat plantejar.
