El passat dia 25 de març va tenir lloc a la seu del PEMB (Pla Estratègic Metropolità de Barcelona) un interessant debat sobre la innovació. Com s’afirmava a la convocatòria:  “L’objectiu del workshop és poder ampliar les opinions i punts de vista sobre les interrelacions entre recerca, innovació i indústria, en el marc de la regió metropolitana de Barcelona” (RMB). Interrelacions entre recerca, innovació i indústria, o sigui, l’ecosistema innovador del que parlàvem ara fa uns dies.

15. Credit Photo:diarioresponsable.com

El PEMB es una institució clau que va impulsar de manera exemplar en la seva primera etapa el recordat amic Francesc Santacana i que ara lidera, amb fermesa i bon criteri, en Carles Castells. El nou Pla Estratègic, en procés de preparació, serà clau per al futur de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, sobretot si les institucions públiques i la classe política són capaces de liderar i portar a la pràctica les conclusions que ja s’estan formulant.

Tornant al debat, es va posar de manifest des del seu inici la falta de representació de la indústria, i potser també com a conseqüència, una sobre-representació del món de la recerca.

Sol passar en tots aquests debats. Mentre que la gent de la indústria estan treballant portant innovacions al mercat, alguns acadèmics es permeten afirmar que la indústria no és innovadora. Acadèmics que, com no em canso de recordar-los-ho, viuen gràcies als impostos que paguen aquests industrials que segons ells són “tan poc innovadors”.

Els lectors em permetreu aquesta petita expansió personal perquè ja fa anys que vinc sentint la cançoneta que la indústria catalana no és innovadora i ja n’estic avorrit. La indústria catalana des de la primera revolució industrial ha demostrat ser molt innovadora, incorporant tecnologia i desenvolupant innovacions de procés i, encara que menys, també de producte.  La indústria catalana ha generat noves iniciatives emprenedores, ha creat nous sectors a cada nova onada de canvi tecnològic i ha obert nous mercats al món. Ha atret inversions industrials d’empreses multinacionals que aquí troben persones preparades, un ric sistema de proveïdors i accés als mercats europeus. I un llarg etc.

El resultat de tot aquest llarg procés històric és que avui, com hem dit tantes vegades, Catalunya és un país industrial (veure llibre Miquel Barceló, editorial Proa 2003) que decidirà el seu futur en funció del potencial innovador de la seva indústria en les condicions de competitivitat del segle XXI que són diferents a les dels segles passats.

Tenim doncs davant un gran repte, i un debat com el que planteja el PEMB es avui EL TEMA  que ens hauria d’ocupar i de preocupar.

Per començar a entendre les relacions entre recerca, innovació i indústria cal que precisem què entenem per innovació. Què és la innovació?. Per entendre què és la innovació començaré recordant tres definicions que considero importants per entendre de què estem parlant.

La primera és del gran Peter Drucker (1985) (veieu una referència a Peter Drucker a l’article 11 de fa uns dies). “La innovació es la funció típica de l’emprenedor. És d’aquesta manera que l’emprenedor, o bé crea nous recursos productors de riquesa, o bé adopta recursos existents que tenen un potencial més gran per crear riquesa….És l’esforç per crear un canvi deliberat i enfocat en el potencial econòmic o social de l’empresa”. No hi ha doncs innovació sense empresa, sigui nova o existent, i no hi ha innovació  que no creï riquesa. Un invent o una idea o el resultat d’una recerca no són  innovacions si no passen a produir riquesa.

Seguim amb un altre autor que insisteix en el tema, és Curtis Carlson (2006) president de SRI (Stanford Research Institute), empresa que, resultat d’un procés d’spin-off de la Universitat d’Stanford al Silicon Valley, durant anys ha portat al mercat centenars d’innovacions que avui formen part de la nostra vida quotidiana. Diu Curtis Carlson: “ La innovació es el procés que transforma una idea en valor per al client i que, a més, té com a resultat beneficis sostenibles per a l’empresa”. Segur que Peter Drucker, si no ens hagués deixat, estaria d’acord amb aquesta definició. No es pot dir més en menys paraules, en aquesta frase hi ha l’essència del concepte innovació. La innovació és un procés que transforma la idea en valor per al client, i en beneficis sostenibles per a l’empresa. Sovint es parla d’innovació com a sinònim de R+D, ignorant el sentit d’aquesta definició.

Finalment us comparteixo una definició que connecta amb el procés i amb la gestió de la innovació a l’empresa. La formula un consultor, Peter Skarzynski (2008) que afirma: “ la innovació no consisteix només en produir  millores incrementals o en perseguir una idea trencadora i esporàdica. La innovació consisteix a generar un flux constant d’innovacions significatives que amb el temps constituiran la base d’un avantatge competitiu i sòlid”.

Les tres definicions sumen i són compatibles per a la comprensió del concepte d’innovació tal i com s’entén avui al món. És un concepte que ha evolucionat molt des dels anys 60 quan es creia en el model de “tub” que consistia en que si entraves recursos de R+D, per art de màgia en sortirien innovacions.  Crec que aquesta visió del “tub” ha donat lloc a molts dels malentesos que s’estan produint avui dia malgrat les moltes aportacions d’autors importants com els que he citat. Avui són moltes les persones, sobretot del món de la política i de l’acadèmia, que pensen encara, conscientment o inconscientment, segons aquest model de “tub”.

Algú deia a la sessió de debat del PEMB: si s’injectessin 3.000 milions d’euros més a activitats de R+D aquest país seria dels més innovadors del món. Sí o no….depèn de com es gastessin aquests diners, depèn de que servissin perquè les empreses activessin els processos que transformessin idees en valor per al client com ens diu Carlson, per exemple.  De totes maneres, molt probablement el sistema no seria capaç d’absorbir un increment d’aquest nivell. Remetem el lector al concepte d’ecosistema innovador del que parlàvem fa unes setmanes. Les coses són més complexes que purament pressupostàries.

En aquest sentit els indicadors que han volgut mesurar la innovació han anat evolucionant al llarg del temps. Veieu en el quadre que segueix una proposta sobre aquesta visió on es distingeixen fins a quatre “generacions” d’indicadors per a mesurar la innovació. 

4 generations de mesures d’innovacio: tret de curs Master MBI de la UPC

Potser el millor indicador agregat del potencial innovador d’un país és el que ens dóna la publicació anual del Innovation Scoreboard de la UE. Reproduirem aquí la referència que en fèiem ara fa uns dies:

Segons l’informe de la UE Innovation Scoreboard 2014 (IUS 2014) sobre innovació a la UE, Catalunya perd posicions en el rànquing de potencial innovador.

L’informe IUS utilitza un conjunt de 25 indicadors classificats en diverses dimensions: recursos humans, sistemes d’investigació, finances i suport, patents, inversió de les empreses, emprenedoria, etc. Amb aquests indicadors es calcula un índex general que serveix per fer el rànquing entre estats membres de la UE els quals queden classificats en quatre grups. En el primer grup hi ha els estats innovadors “excel·lents”: Suècia, seguida de Dinamarca, Alemanya i Finlàndia, amb resultats molt per sobre de la mitjana de la UE. El segon grup està format pels seguidors o “followers”: Àustria, Bèlgica, Xipre, Eslovènia, Estònia, França, Irlanda, Luxemburg, els Països Baixos i el Regne Unit, que estan lleugerament per sobre o pròxims a la mitjana. Catalunya estava en aquest segon grup fins aquest darrer informe.

La UE publica un segon informe dedicat a les regions. El Regional Innovation Scoreboard 2014 només inclou dues comunitats de l’Estat espanyol -País Basc i Navarra – en el grup de “innovadors notables o followers”. Catalunya i Madrid  han perdut la seva posició capdavantera, per sobre de la mitjana europea, i ara formen part del conjunt de regions d’innovació moderada, per sota de la mitjana.

Algunes conclusions:

Hem vist que la innovació és una variable complexa, difícil de mesurar, que no es pot confondre amb les activitats o amb les despeses destinades a R+D  i que de la innovació en són responsables les empreses. Així és: l’agent de la innovació és l’empresa que innova mitjançant mecanismes complexos, amb l’objectiu de ser competitiva afegint valor al client i generant beneficis per a l’empresa.

També hem afirmat que l’empresa catalana ha estat històricament i és actualment innovadora ( si no ho fos no podria ser competitiva com ens diuen les xifres d’exportació). Ara hi afegim: si ho vol seguir sent caldrà que s’adapti  a les condicions de la competència internacional del segle XXI. Aquesta nova etapa històrica obliga a un pacte públic-privat que permeti d’una banda potenciar les activitats de gestió de la innovació internes a l’empresa. Un pacte públic-privat que també ha de promoure aquells elements del sistema innovador que, com els centres de recerca i desenvolupament tecnològic o un sistema educatiu més alineat amb les necessitats del sistema econòmic, facilitin la innovació de les empreses.

Article de Miquel Barceló