Hem dedicat alguns articles a parlar de la nova ciutat del coneixement i de la creació d’espais innovadors urbans (articles 34 al 36). També hem presentat el model de districte innovador 22 @Barcelona (article 21) i la teoria i pràctica dels ecosistemes innovadors urbans (articles 6 i 9). Aquest article el dedicaré al possible desenvolupament d’aquests districtes urbans com a ecosistemes innovadors en algunes ciutats d’Amèrica Llatina.

Fem un breu resum del que s’ha vist fins ara:

Credit Photo: essenciayespacio.blogspot.com.es

Primer, hem parlat de la ciutat compacta, sostenible i del coneixement per contraposició a la ciutat industrial tradicional que és dispersa, no sostenible i no competitiva en la nova economia.

Segon, vàrem veure que la societat del coneixement requereix que es projectin nous espais urbans i arquitectònics, de manera que actuïn com a entorns propicis a la interacció humana, facilitant la creativitat del conjunt urbà

Tercer, un nou urbanisme ha de ser capaç de pensar i d’actuar en el sentit de propiciar la creació d’espais urbans innovadors, els nous espais urbans del segle XXI, tant en la definició d’usos, densitats etc com en la creació, estructura i funcionament de l’espai públic. És el moment de la revolució del coneixement i per tant també de la revolució en el disseny dels espais urbans innovadors.

Quart, actualment, les ciutats més dinàmiques des d’un punt de vista econòmic, són aquelles capaces de desenvolupar entorns urbans que es configuren com a ecosistemes innovadors, en els quals s’afavoreix de manera natural la transferència del coneixement cap al sistema econòmic. El resultat és el desenvolupament d’empreses intensives en coneixement, amb visió global i fort creixement, el que repercuteix favorablement en l’economia de les regions implicades.

Cinquè, amb el projecte 22@ Barcelona no només es va aconseguir impulsar un projecte decisiu per a la ciutat de Barcelona, ​​sinó que al mateix temps es va definir un model de transformació urbana i de creació d’un districte urbà d’innovació, que avui dia s’està adaptant en diferents països del món.

Aquest model, es vàlid per a algunes ciutats d’Amèrica Llatina?

Aquest és el punt de partida d’aquest article. El model 22@ de Barcelona, ​​és vàlid per a ciutats amb altres característiques com algunes d’Amèrica Llatina?. Estic pensant en ciutats com Santiago o Valparaíso a Xile, o Lima i Quito a Perú i Equador, o Bogotà o Cartagena a Colòmbia o algunes ciutats de Mèxic. Em limito a les ciutats que conec i on hi he treballat, però entenc que també seria possible adaptar aquest model a altres ciutats americanes.

Durant els últims anys, s’ha anat despertant la consciència de que el creixement urbà de caràcter caòtic que han seguit moltes metròpolis llatinoamericanes, no podia seguir indefinidament i que era necessari desenvolupar plans d’urbanisme i instruments de gestió que permetessin un desenvolupament més harmònic, mitjançant acords entre el sector públic i el privat. La situació de col·lapse circulatori, els greus problemes ambientals i la falta d’adequació de l’entorn urbà a les necessitats del nou sistema productiu, han portat a la constatació que el sector públic hauria de liderar polítiques urbanístiques que tinguin per objectius:

a) La promoció de models de mobilitat on el transport públic tingui un pes creixent respecte al privat.

b) El desenvolupament i implantació de plans urbanístics que anticipen les infraestructures, els serveis i els usos del sòl més convenients per al desenvolupament de les diferents activitats necessàries per a un desenvolupament harmònic de la ciutat.

c) La promoció d’activitats econòmiques pròpies de l’entorn urbà, cada vegada més intensives en coneixement, promovent clústers i districtes urbans innovadors.

Aquesta necessitat, presenta sovint problemes d’ajust de caràcter institucional relacionats amb la governança d’aquests plans, en el sentit de les dificultats que un entorn institucional poc estable planteja per a l’execució de plans a llarg termini, que requereixen d’unes condicions de governança estables basades en lideratges forts i en el consens ciutadà. Aquesta situació és evident en els països llatinoamericans on he estat treballant, com els anteriorment citats.

A més, les polítiques relacionades amb la promoció econòmica, també anomenades de Transformació Productiva (veure The role of cities in productive transformation: six city case studies from Africa, Asia and Latin America, UN Habitat 2015) requereixen de les esmentades condicions de governança, però també de models de transformació urbana que avui no estan prou desenvolupats en el món i en particular a Amèrica Llatina. En el citat estudi de l’agència de l’ONU, UN-Habitat, es posa l’èmfasi en les Polítiques de transformació Productiva (PTP), que es defineixen com “els programes públics i els instruments dissenyats per crear llocs de treball i per aconseguir un desenvolupament sostenible mitjançant augments de productivitat i la promoció de sectors competitius”.

També s’afirma que aquests programes han d’implicar actors del sector públic i del privat, per aconseguir un desenvolupament inclusiu, és a dir en benefici de tots els sectors socials. Segons aquest informe, els principals instruments de les PTP estan relacionats amb els clústers, les cadenes de valor, les aglomeracions, les inversions privades, el clima per als negocis i el desenvolupament de capacitats de les persones (skills development). A l’esmentat estudi, entre altres casos d’Àfrica i d’Àsia, es presenten els casos de Lima i de Quito en representació del continent americà.

Els esmentats instruments de les PTP coincideixen amb els que es posen en marxa en el model 22@ i per tant, sembla que aquest model podria adoptar-se a les ciutats que desitgen desenvolupar polítiques en aquest sentit. Però ens hauríem de preguntar si els quatre subsistemes del model 22@ que vam veure a l’article 21 responen a les condicions de les ciutats llatinoamericanes que és l’objecte d’aquest article. 

Algunes idees sobre el model 22@ i les ciutats llatinoamericanes

Analitzem els quatre subsistemes del model 22@ i veiem la seva possible adequació a aquestes ciutats.

Desenvolupament urbà i immobiliari: El procés de planificació de la transformació física de l’espai urbà, amb la definició d’usos del sòl, càrregues i compensacions a la propietat, assumptes legals, construcció, infraestructures i mobilitat, així com els criteris per a la gestió urbanística i el màrqueting immobiliari.

Penso que les diferències existents en el marc legal no haurien de ser obstacle, si hi ha lideratge polític i pacte públic-privat, en el bon funcionament d’aquest subsistema, mitjançant la correcta elecció de la zona urbana objecte del desenvolupament corresponent.

Activitats i institucions empresarials i de Ciencia&Tecnologia: La creació, atracció i creixement d’empreses, institucions i centres especialitzats (universitats, centres tecnològics, institucions de R + D, etc.) basats en l’estructuració i dinamització de clústers econòmics i de coneixement.

A la ciutat en la qual es pretén crear el districte d’innovació, hi hauria d’haver una massa crítica suficient d’aquestes institucions públiques i privades, que podrien tenir un gran incentiu a participar en un projecte com aquest. Pel coneixement que tinc de les ciutats abans esmentades, crec que es donen aquestes condicions, encara que lògicament caldria fer l’anàlisi sobre l’elecció del o dels clústers a potenciar i de les empreses tractores a implicar. Aquests dos factors són crítics per al correcte funcionament d’aquest subsistema.

Ecosistema Innovador: És el camp d’acció del districte Innovador, més enllà de la seva dimensió física. Pretén la implicació i la revitalització dels actius industrials i de coneixement existents, i la creació d’activitats i programes encaminats a promoure la col·laboració, la innovació i les iniciatives conjuntes, dins o fora del Districte. Un bon programa d’iniciativa empresarial orientat cap a una especialització intel·ligent (“Smart Specialization“) i la presència d’incubadores per a la ubicació d’start-ups són complements per a l’ecosistema innovador. Finalment, una forta interacció amb els ciutadans, la societat civil i la cultura local és crucial, més enllà dels àmbits purament econòmics o tecnològics.

El funcionament d’aquest subsistema depèn sobretot de tres elements. En primer lloc, el lideratge i capacitat d’iniciativa de l’administració local. Segon la participació activa i lideratge en els seus respectius camps de centres del coneixement (universitats, centres de recerca …), empreses tractores i altres institucions. I tercer, la capacitat tècnica per preparar projectes sòlids i realistes tenint en compte els elements crítics d’aquest subsistema. Em refereixo a projectes de clúster, incubadores, centres tecnològics i altres elements clau de l’ecosistema innovador.

Crec que a les ciutats considerades, hi ha agents i capacitat tècnica per tirar endavant aquest subsistema.

Governança i Màrqueting: Comporta la definició de l’instrument de govern i de la governança de les noves institucions (forma, composició, competències, funcions, etc.) optimitzada per reunir els diversos agents (empreses, govern, universitats, altres centres d’experts, organitzacions intermèdies, associacions, organitzacions civils, etc.) i per garantir el seu desenvolupament estratègic, polític i econòmic, i la seva sostenibilitat. En aquesta fase també es defineixen els elements bàsics del pla de màrqueting i estratègies de comunicació de la nova àrea per tal d’accelerar l’arribada de l’activitat econòmica i la comercialització d’immobles. És el motor que fa funcionar el conjunt del sistema i que activa les interrelacions entre els diferents elements.

Crec que aquí pot estar el punt més feble de la cadena en el cas llatinoamericà. Aquesta és la meva percepció personal a partir de la meva experiència d’aquests últims anys en els esmentats països.

Com afirma Philip Ball (Massa Crítica, FCE 2004), contenir l’expansió urbanística s’ha convertit en un tema clau de l’agenda política a tot el món. L’expansió de les ciutats “està minant l’entorn, l’economia i el teixit social dels Estats Units”. Crec que això és aplicable a les ciutats llatinoamericanes i cal situar amb urgència el tema en l’agenda de totes aquestes ciutats.

Avui dia, els costos de tota mena que comporten el caos de trànsit de la majoria de ciutats són enormes i inassumibles per als seus habitants. S’estima que el temps emprat en desplaçaments a les ciutats s’ha triplicat en les dues últimes dècades. En el cas d’Alemanya, el cost econòmic de tot el temps desaprofitat s’estima en uns vuitanta mil milions  d’euros a l’any. I al mateix país el trànsit rodat ocasiona el 60% del monòxid de carboni i dels òxids de nitrogen, gasos tòxics que es llancen cada dia a l’atmosfera d’aquestes ciutats. Desconec aquestes xifres per al cas de les ciutats llatinoamericanes, però és possible que siguin superiors.

La solució podria consistir en el foment del transport públic i el canvi en els models de mobilitat urbana i de desenvolupament econòmic, en ciutats compactes i sostenibles com les que hem dibuixat en els esmentats articles. En aquest context, la promoció de districtes innovadors seguint el model del 22@, podria contribuir a desenvolupar el nou model de ciutat. Crec que és urgent començar a desenvolupar aquest nou model, en forma de projectes pilot que tinguin prou dimensió i impacte per poder anar estenent el model al conjunt de la ciutat.

És una qüestió de salut pública i de model de desenvolupament econòmic. Sense un canvi en el model de ciutat com el que hem apuntat, la qualitat de l’aire, i per tant de vida, a les ciutats s’anirà deteriorant. D’altra banda, sense un desenvolupament de districtes innovadors el model de desenvolupament econòmic no tindrà l’entorn urbà que necessita.

Article de Miquel Barceló