Les ciutats juguen un paper fonamental en la globalització, en realitat són els seus agents principals i no els estats o països. És cert que aquests marquen les polítiques econòmiques i el marc jurídic que han de respectar els agents econòmics. Però són les empreses, les que actuen en el marc global; estructurant el seu sistema productiu mitjançant l’organització de funcions, pròpies o alienes, en diferents ciutats del món, aquelles que disposen d’una condicions locals més apropiades per a cada funció.

Credit Photo: esenciayespacio.blogspot.com.es

Aquesta tendència ve reforçada per la imparable concentració de la població mundial en àrees urbanes. Per primera vegada en la història de la humanitat, més de la meitat de la població mundial resideix en regions urbanes, i està previst que creixi fins al 60% l’any 2030. L’evolució de la concentració de la població mundial en ciutats, des de l’any 1800, iniciada la revolució industrial, ha estat la següent:

1800                     1900                  1950                2007

3%                       14%                  30%                 50%

Font: Peter K Kresl.

Entre 1800, quan la immensa majoria de la població mundial (97%) vivia al camp, i 1950 s’observa un fenomen accelerat de concentració en les regions urbanes producte de la revolució industrial i la invenció del model de producció basat en la fàbrica. No obstant això, veiem que durant la segona meitat del segle XX el procés s’accelera i això ja no resulta tan obvi.

Amb la revolució del coneixement basat en la difusió de les TIC sembla que ja no seria necessària la concentració a les ciutats. Les noves tecnologies de fet permeten la comunicació de tots amb tots sense que importi el temps i l’espai. De fet, molts dels “gurus” que ens obsequien amb les seves profecies futuristes no van parar de dir-nos durant l’última dècada del segle XX que la ciutat era un producte industrial caduc i que en el futur tothom viuria en llocs tranquils, allunyats de les grans ciutats, i allà es connectaria amb l’ordinador.

Però els fets són tossuts i s’acaben imposant. Com afirmava un capità que vaig tenir a la “mili”: “el projectil caurà per la llei de la gravetat o pel seu propi pes”. Efectivament la gent ha decidit viure a les ciutats o a les seves àrees metropolitanes. Però per què ?. Quina és la causa d’aquesta nova paradoxa tecnològica ?. Sense pretendre dir l’última paraula, sí que podem avançar una proposta explicativa. L’explicació estaria en la diferència entre informació i coneixement. Les TIC ens ajuden a intercanviar informació sense limitacions espai-temporals, però per al coneixement és necessària la interacció humana cara a cara i l’experiència ens diu que la tecnologia no substitueix aquesta interacció pròpia de la proximitat.

Hi ha altres teories, com la de Richard Florida sobre l’atracció de talent a les ciutats que explicarem un altre dia. Veure Richard Florida, La classe creativa, 2010.

Sigui com sigui, sembla clara la importància de les ciutats com a pols de competitivitat en el món. De fet, actualment els països amb un major Índex de Desenvolupament Humà (HDI) concentren més del 70% de la seva població en àrees urbanes. El cas d’Europa i Amèrica del Nord supera aquestes xifres amb un 75% i un 77% respectivament i s’estima que arribin a un 83% i un 84% en 2030.

Les ciutats són avui en dia els agents actius de la Globalització. La ciutat és l’espai del comerç dels negocis i de la presa de decisions. A les ciutats es produeix l’intercanvi d’idees, es concentra el talent i es generen focus d’innovació i de creativitat. Les ciutats són les portes de l’intercanvi, els nodes de la xarxa global. La globalització és un fenomen econòmic, tecnològic, social i cultural basat en l’existència d’una xarxa global de ciutats interdependents.

En aquest marc global, les ciutats han seguit sent àrees d’activitat econòmica com la ciutat industrial tradicional, però també han evolucionat algunes d’elles, les més importants, cap a centres o nodes de la nova economia basada en el coneixement. Actualment les ciutats més importants del món estan competint per atraure nous negocis, centres de R + D i seus d’empreses per configurar nous clúster urbans a escala mundial.

I en aquesta batalla competitiva, resulta que els actius més importants amb què compten aquestes ciutats no són exèrcits o tancs com antigament. Ara la batalla de la competitivitat global es guanya mitjançant el talent de les persones. O, com afirma Richard Florida, mitjançant entorns urbans que reuneixin les tres T: Tecnologia, Talent i Tolerància (sinònim de cultura rica i oberta i de qualitat de vida).

Moltes de les grans metròpolis del món són actualment grans actors de l’economia global. Mitjançant la integració de les seves pròpies capacitats i les inversions que són capaços d’atraure, avui moltes d’elles serien líders mundials en termes de generació de riquesa. Per exemple si consideréssim les metròpolis dels EUA d’Amèrica com economies “nacionals”, 47 de les 100 primeres i 85 de les 150 primeres, estarien situades en metròpolis americanes. A Europa, ciutats com Londres, París, Frankfurt, Munich o Milà també estarien ben situades. A Espanya, Barcelona i Madrid podrien formar part d’aquesta Champions League.

En definitiva, podem afirmar que avui les ciutats són elements clau de la globalització i de l’economia basada en el coneixement. I a les ciutats el treballador qualificat, el talent, determina la capacitat de generar valor i activitat econòmica en el conjunt del procés productiu. El talent i els llocs de treball de la nova economia es concentra en les grans ciutats.

La ciutat compacta, sostenible i del coneixement. Perquè un nucli urbà pugui esdevenir en node de la xarxa global de forma estable i continuada, hauria de reunir algunes condicions estructurals pròpies de la nova societat del coneixement. Entre d’altres podem destacar les següents.

Ciutat compacta, en contraposició a la ciutat difusa pròpia de la societat sorgida de la segona revolució industrial. Aquesta s’especialitza i distribueix el territori segons la seva activitat i funció. Les activitats productives industrials són expulsades de la ciutat durant el segle XX. No importa la distància, disposem d’un mitjà de transport, l’automòbil, que resol aquest problema amb eficàcia, encara que no amb eficiència. En canvi la nova ciutat necessita ser compacta i densa, necessita que les persones es trobin per intercanviar el coneixement. Necessita d’espais de relació i convivència en el propi teixit urbà, necessita d’un model de mobilitat diferent. Precisa d’una barreja d’usos pròpia de la ciutat mediterrània tradicional.

Ciutat  Sostenible, en contraposició a la ciutat industrial tradicional no sostenible. La ciutat industrial no és sostenible i per tant no té futur. El model energètic que comporta és inassumible, els temps de desplaçament són irracionals, la contaminació inacceptable, la depredació del territori salvatge. Un exemple: en 25 anys l’àrea metropolitana de Barcelona va urbanitzar tant sòl com en els 2000 anys anteriors. Veure Salvador Rueda, Ecologia Urbana, 1995.

Ciutat del coneixement. En contraposició a la ciutat seu d’activitats poc qualificades, és a l’interior de les ciutats on podem fer possible la interrelació entre activitats generadores de coneixement i noves activitats productives, seguint models urbans com el de la triple hèlix. La creativitat, el talent, la innovació requereixen d’un entorn urbà ric en institucions i centres culturals que afavoreixin la relació entre persones i entre organitzacions de la nova economia.

Altres característiques de la ciutat node de la xarxa global serien la ciutat tolerant, amb una elevada qualitat de vida, atractiva per al talent internacional, integradora de la creativitat cultural, la ciutat políglota, la ciutat amb un espai públic que afavoreixi l’intercanvi, la ciutat complexa i plural, la ciutat amable i segura, la ciutat oberta, la ciutat ben comunicada amb el món. La ciutat amb personalitat basada en la seva història i en la seva cultura, una ciutat amb relat compartit. En definitiva, la ciutat plenament adaptada a les condicions de l’economia global basada en el coneixement. La pregunta és:

Com es pot afavorir el desenvolupament d’aquest model de ciutat a partir de la ciutat industrial tradicional ?: com en gairebé tot, no hi ha una resposta simple, però proposo intentar avançar en la reflexió en propers articles. Ara acabarem aquest article amb una pregunta que sempre surt en els debats sobre aquest tema: per ventura les zones rurals més o menys allunyades dels nuclis urbans estan condemnades a viure només del turisme i els recursos naturals ?, aquestes zones no poden jugar un paper en la societat del coneixement ?.

El paper de les zones allunyades de les grans àrees metropolitanes

A Anglaterra, fora de Londres, tot serà un desert ?, per ventura no juguen un paper Oxford i Cambridge, o Manchester o Bristol i tantes altres ciutats mitjanes en el sistema de ciutats del coneixement de la Gran Bretanya ?. El mateix podríem dir de moltes ciutats mitjanes americanes o d’altres països del món.

En el cas de Barcelona i Catalunya sembla oportuna una altra reflexió. L’ecosistema innovador es conforma només a l’Àrea Metropolitana de 4 milions i mig d’habitants, o ciutats mitjanes de la tercera i de la quarta corona com l’eix orbital Vilanova-Vilafranca- Igualada- Manresa-Vic-Girona-Olot-Figueres. I més enllà cap a Tarragona-Reus, Lleida i l’eix de l’A2. La distància entre ciutats, es mesura en quilòmetres o en temps ?. Unes bones infraestructures organitzen l’espai de forma diferent a la manera tradicional. L’AVE a Girona, Reus-Tarragona i Lleida ha apropat aquestes àrees urbanes configurant un sistema urbà policèntric que pot jugar un paper de node de connexió amb el sistema global de ciutats. D’altra banda les infraestructures de telecomunicació també reordenen el territori i el connecten amb les xarxes globals.

Sembla que la nova geografia del coneixement a escala global, requerirà d’un node fort connectat amb els altres nodes del sistema global i d’un sistema de ciutats i nuclis urbans a escala local que es beneficiïn de la seva qualitat de vida (la Tolerance de Florida) i de la seva proximitat al node global. En el cas de Catalunya, Barcelona com a node global i el sistema de ciutats catalanes com a xarxa connectada amb el món mitjançant aquest node.

Article de Miquel Barceló